Una part de la ciutadania que aquest dilluns va fer festa, en realitat, no sabia que celebrava el dia de la Constitució, allò que en diuen la Carta Magna i que esdevé alguna cosa sagrada i intocable. El document, que sembla intocable, és la base jurídica a partir de la qual a Catalunya no hi pot haver referèndum per decidir quin ha de ser el seu futur o per posar a la presó els que en fan una interpretació massa oberta. Més enllà del tema territorial, la Constitució és un fracàs des de vessants més socials, quan fa referència al dret bàsic a la vida i a la integritat física i moral (article 15) o al dret a un habitatge digne o adequat (article 47). Resumint, no hi ha drets més inalienables que els de poder viure, menjar i tenir un sostre en condicions.
Del 1978, quan es va aprovar, fins ara, han passat més de quatre dècades i alguns dels drets més bàsics esperen millors temps, sense que ni polítics, ni jutges s’escabellin davant de flagrants incompliments. Els vigilants de la Constitució estan més pendents de l’article segon, el que parla de «la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols», que no pas que tothom pugui fer tots els àpats i viure amb dignitat, amb un habitatge a l’abast i que no es discrimini ningú. I toca parlar de Constitució i d’Espanya perquè ja fa dies la independència és a tots els congeladors.
Dilluns, especialment a Madrid, hi va haver actes de celebració constitucional, però la majoria dels discursos van tornar a ser endògens. Missatges dels polítics als seus adversaris polítics. Crítiques a les formes, sense entrar en el fons. La presidenta del Congrés reclama als partits i als polítics lleialtat constitucional; la presidenta de la comunitat de Madrid ha demanat generositat envers el Rei emèrit i el president del govern estatal diu que la Constitució «s’ha de complir de pe a pa». Les vaguetats s’apoderen del llenguatge polític i obren pas als populismes, capaços de llençar missatges clars, contundents i fàcilment intel·ligibles per al conjunt de la població. Ni desequilibris territorials, ni violència masclista, ni immigrants desemparats, ni persones indefenses davant els que es neguen a vacunar-se. Aquests són temes massa terrenals per deixar-los anar en un dia que ells consideren que cal estar per sobre del bé i del mal.
El 6 de desembre és només un dia festiu, com la resta del calendari. Què significa el 6-D? I el 8-D? Les noves generacions ni saben ni els interessa gaire –o gens– què hi ha darrere de cap de les dues celebracions, una laica i una religiosa. Ni veneren la Carta Magna, ni fan cap esforç per saber què significa per a la cultura catòlica la Puríssima. Aquesta és la setmana de l’any del gran pont, on poder gaudir d’uns dies de relaxament o de consum associat a les dates pre i nadalenques.
Els que ens lideren han aconseguit anestesiar-nos, que passem per alt els deures consubstancials amb la Constitució i, per tant, també del nostre Estatut. Que esperem com aigua de maig els fons europeus que, segons pregonen, ens alliberaran de totes les misèries i ens portaran a un període d’abundància... I que la resta dels problemes ens els suavitzi el món del futbol, en especial, per aquells que els resultats els hi siguin favorables. Males èpoques per als que el més sagrat són els colors blau i grana.
