Cada vegada que un alcalde decideix emprendre una nova obra pública hauria de preguntar-se pel cost de mantenir-la en condicions i ajustar el projecte a la capacitat de despesa futura. D’altra manera, succeeixen accidents innecessaris com el que va tenir la Fina G. V. quan es va trencar el canell en una placeta de Manresa perquè les arrels dels arbres havien malmès el paviment i les fulles sense escombrar (catifes assassines) ocultaven el desperfecte i la van fer caure. Observo la foto de la notícia i certifico que la culpable de la fractura no és la pitjor irregularitat de les voreres manresanes; n’hi ha de molt més perilloses, capaces, per exemple, de convertir un carril bici en una pista de BTT. A força carrers aquesta amenaça obliga a mirar on poses els peus tant o més que les tifes dels gossos. Igual com s’hi alcen rebrecs, també hi apareixen depressions on la pluja forma llacs que duren fins que s’evaporen, i a les obagues triguen força. Els vianants fan eslàlom per evitar els tolls, les arrels, els escocells abismals i tots els artefactes que poblen l’espai de la via pública teòricament reservat per caminar-hi. Quan es va decidir que un conjunt de carrers tindria voreres descomunals, es va comptar el cost de mantenir-les llises? Quan es va decidir el nombre i la mena dels arbres que s’hi plantarien, es va pensar en el comportament de les arrels? I avui, quan es dissenya i executa la urbanització d’un nou indret, es calcula l’impacte del manteniment en els pressupostos futurs? De vegades la ciutat s’assembla a aquell que entra en una botiga de roba i diu: Vull fer goig, ensenyi’m corbates italianes de seda, i el dependent li contesta: de seguida, però li lluirien més si abans es planxés la camisa i portés el vestit a la tintoreria. Quan costaria allisar la pell de la ciutat, eliminar les arrugues i els clots? Potser aquesta despesa hauria de ser prèvia a totes les altres quan s’elabora el pressupost municipal d’asfalts, ciments, totxos i panots.
