El meu poema de Nadal hauria d’estar fet de veritats, sense frases previsibles ni ensucrades. Seria realista, però aportaria esperança, empoderament, cridaria a la revolució. No parlaria de la pandèmia, encara que d’alguna manera seria impossible obviar-la. Ha estat el segon procés que més ens ha sacsejat com a societat en els últims temps, per tant, no citar-la seria un error tan majúscul com posar-la en el centre de les nostres vides. També parlaria de la música nadalenca i de les bombetes de colors que guarneixen els carrers. Tinc la sensació que no escalfen com altres anys –tot i desconèixer l’efecte real que havien produït temps enrere en el cor d’alguns mortals incloent-hi el meu. Hi ha llums que serveixen per visibilitzar enyorances i per fer-nos memòria de tot el que teníem i ja no tenim; són llums que només il·luminen tristeses. D’aquests m’agradaria parlar-ne, i de com d’important és no encendre’ls quan fan mal. I reflexionaria per què enguany felicitem les festes amb reserves, com si ens fes por somiar, quan potser el que ens ha passat és que somiejàvem massa quan teníem la possibilitat de fer més, i ara que les circumstàncies ens limiten, constatem que hem perdut l’hàbit de fabricar camins que il·lusionin. I els senders desapareixen menjats per les herbotes salvatges quan deixes de passar-hi encara que sigui a l’entreson. Ens hem oblidat d’imaginar-los en somnis i de passejar-nos-hi desperts, i continuem necessitant núvols de cotó fluix on enfilar-nos perquè, malgrat tot, ens hem de poder sentir misteriosament feliços, com canta Marc Parrot. Les nits imperfectes són les úniques que compten. Les de somni profund i reparador no passen a la nostra història, ni íntima ni col·lectiva. Les mal dormides són les úniques que recordarem. Invoquem-les.
I recolliria alguna de les frases llegides en un arbre dels desitjos, al carrer. Habitatge digne per a tothom. Respecte, oportunitats, felicitat. Trobar una persona que em valori. Que la vida sigui fàcil. Poder triar on, com i amb qui viure. Salut per a tothom. Una cadira amb motor. Que l’any que ve no falti ningú més a taula. Ser molt bo jugant a futbol. Que la pandèmia s’acabi. M’agradaria haver passat més temps amb el meu pare. Que cap persona ho passi malament. Tenir un nòvio milionari que tingui una moto. I hi afegiria: que cap dia es quedi sense nosaltres. I acabaria amb poesia, que és l’aspiració màxima de bellesa i somni, i reproduiria la sentència que li vaig sentir dir fa poc a l’escriptor Josep Vallverdú, de 98 anys: «La poesia és la llesca de pa i les altres coses de la vida són les que van a sobre».
