De les deu ciutats espanyoles més poblades només Madrid manté la festa de les campanades a la via pública. La capital del regne insisteix a convocar ciutadans i turistes a la Puerta del Sol, i no ho fa només perquè la presidenta Ayuso sigui més trumpista que en Trump, sinó perquè la vila de la cort ha de fer front a una enorme responsabilitat social quan arriba la data artificial en què un any deixa pas al següent. 

Les seves famoses campanades són un deure d’obligat compliment perquè, com va dir Ayuso, «Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?». I com que Madrid és Espanya dins d’Espanya, és evident que Espanya no pot funcionar sense Madrid, ja que una Espanya sense Madrid seria una Espanya sense Espanya, que és un absurd ontològic i metafísic (i una idea interessant per explorar-la). Per això és l’avellana del bombó, el quilòmetre zero de totes les línies d’AVE, l’aeroport de tots els enllaços, la purpurina de tots els musicals, i concentra més organismes estatals dels que surten a les llistes i més directors generals que despatxos per asseure’ls.

Conscients de la identificació ineluctable, milions d’espanyols de Fisterra a Tenerife rebran l’any empassant-se els dotze grans de raïm al so de les campanades de la Puerta del Sol, retransmeses en directe per les principals cadenes de televisió. Fins i tot a Catalunya una part considerable dels empadronats s’afegirà a la gresca per costum, per identificació o per la curiositat de veure de què va guarnida la presentadora dels vestits escandalosos.

Sense campanades l’any no començaria a Espanya i s’originaria una alteració de conseqüències imprevisibles en el continu espaitemporal que riu-te’n de les pel·lis de Marvel. El temps es congelaria en el darrer mil·lisegon del 2021. Pot semblar que Espanya està immòbil i aturada des de fa molt, però pensem en els espanyols atrapats per sempre amb el cunyat, l’espanta-sogres i el barretet idiota. Quina por.