El Miquel ens ha deixat. Miquel Puig Boixader tenia vuitanta-vuit anys, era l’avi de Ràdio Puig-reig. La seva dedicació ha estat intensa i plena a l’emissora. Durant molts anys era el responsable de publicitat, però no només això, sinó que compaginava la seva feina amb la de fer els seus programes: «El fet històric de la sardana», «Antena Literària», «El Berguedà de Bat a Bat», «Paratges o indrets del Berguedà», «Fets, gent i coses de casa», i «l’Hora del Conte», un programa que obria el camí a molts nens i nenes que descobrien la ràdio.
El Miquel seguia els racons del territori, li agradava la natura, les fonts i la comunicació, i va ser corresponsal de Ràdio Manresa al Berguedà, guia del Museu del Tèxtil de la Colònia Vidal i del Parc Fluvial del Llobregat, ja que havia treballat a l’empresa Manufactures Pons.
Però al Miquel li agradava el teatre i des de ben jove formava part de l’elenc d’actors del grup de teatre de Puig-reig. Tenia una veu clara i molt bona dicció, cosa que li permetia a la ràdio destacar recitant poesies, com La Festa Major i El Poema de Nadal, entre moltes altres.
Des de la mort d’en Ramon Llobet era el responsable de l’estació meteorològica de Ràdio Puig-reig, i feia un recull en paper de la temperatura, vent, pluja i tots els elements meteorològics, dades que cada dia es descarregava i arxivava fent dossiers per a la història.
El Miquel tenia problemes de visió, això el va obligar a plegar de la feina abans d’hora i privar de fer algunes activitats. Amb tot, seguia des de casa l’evolució del temps a Puig-reig a través de l’estació meteorològica de ràdio, que també publicaria a la televisió.
Miquel, et trobarem a faltar. La ràdio sense tu no serà la mateixa.
«L’empresa Knauf celebra a Guixers una jornada sobre la sostenibilitat», notícia a Regió7 del 19 de novembre. És realment increïble la impunitat amb què aquesta empresa internacional es passeja per l’ample terme de Guixers deixant la seva petjada mortuòria per allà on passa, sense trobar a penes oposició en la majoria dels habitants; res d’il·legal òbviament, tota la paperassa en regla, d’això ja se’n deu encarregar el seu potent bufet d’advocats, ara bé: arranament de boscos sense cap mena de protecció legal, i tanmateix parlo d’alzinars, rouredes i bladars d’una riquesa que en altres indrets seria motiu de gelosa protecció, destrucció també de masies abandonades que daten del s. XVIII o abans, i també aquestes increïblement sense cap mena de protecció jurídica. Exagero? Aneu a veure si us plau per força al darrer indret on la Knauf ha clavat el seu ullal, encara hi sou a temps abans no desaparegui. Parlo de la zona anomenada la Serra, amb la seva masia enrunada del mateix nom. Un indret susceptible de ser protegit per la seva riquesa i diversitat forestal, per l’antiguitat de l’edifici i construccions adjacents, per la gràcia –sí, sí, la gràcia– de les seves múltiples feixes ara envaïdes pel boscam.
Fins quan la gran excusa, les engrunes dels llocs de treball que dona a canvi de grans beneficis de capital internacional i de destrucció –i sí, destrucció d’un hàbitat natural i arquitectònic de fet irrecuperable, destrucció d’una part no menyspreable del terme de Guixers?
De tant en tant llegeixo als diaris les queixes dels nostres polítics, sobretot municipals, sobre les dificultats per tirar endavant els ajuntaments per la seva feixuga burocràcia.
No m’han d’explicar res a mi, que ho he patit durant 33 anys i ha estat molt difícil treballar-hi quan vens de l’empresa privada i et submergeixes a papers, signatures i més papers.
No us ho explicaré amb detall, perquè us en faríeu creus dels documents, firmes i pèrdues de temps per comprar qualsevol cosa necessària per al funcionament de la ciutat.
Però jo em pregunto: qui fa les lleis al nostre país?, jo tinc entès que els polítics en els respectius parlaments. Entenc que els polítics municipals tenen un partit darrere. Llavors, per què cap partit proposa simplificar i actualitzar l’administració local per adaptar-la a les noves situacions?
Ara, pel que veig, encara ho estem complicant més, en comptes de simplificar-ho, i algunes lleis tan absurdes com la de la gestió de dades ens porten a tots, i sobretot a les entitats, a perdre el temps en paperassa totalment inoperativa.
Fetes les lleis, fetes les trampes.
Animo els alcaldes a enfrontar-se a la burocràcia actual per fer més eficaç la seva tasca, prou difícil, als ajuntaments.
L’estigmatització és definida per l’Institut d’Estudis Catalans com: «Procés pel qual un grup amb poder defineix el que és normal i deixa fora d’aquesta definició altres conductes que, en conseqüència, són considerades desviades».
Què és normal i què no ho és?
L’estigma, una etiqueta tan negativa i tan difícil d’eliminar, establerta sobre algunes persones pel fet de ser diferents als cànons que ha establert la societat. Aquesta etiqueta genera diferents actes que hem vist arreu del món i en diverses ocasions, actes de discriminació i rebuig.
Arran de la situació actual de la pandèmia, han augmentat els trastorns mentals arreu del món, com el trastorn depressiu o d’ansietat.
Hem de treballar tots i totes per eliminar els estigmes, també aquells que afecten les persones amb trastorns mentals, sigui quin sigui el trastorn que pateixen.
La salut mental és igual d’important que la salut física, i això també és un aspecte de la societat que hem de canviar. Els trastorns mentals estan molt invisibilitzats, sobretot arran de la gran estigmatització que pateixen i, en part també, perquè no es perceben a simple vista.
Per acabar, m’agradaria afegir que molta gent que pateix internament problemes amb la seva salut mental, no ho exterioritza pel fet que anar al psicòleg sempre ha estat un tema tabú. Encara que ara s’estigui normalitzant el fet d’anar-hi en busca d’ajuda, hi ha molta gent que segueix tenint aquest estigma.
L’estigma està tan arrelat que fins i tot la gent amb aquests problemes ho amaguen i se senten diferents.
