En Baltasar era assegut davant el televisor, esgotat després de passar tota la nit suant la corona per repartir joguines a uns infants que, aliens al futur que els espera, mereixien viure un dia d’il·lusions. Ja deixaran de somiar quan rebin la factura de la llum mentre els seus fills obren els pocs regals que es puguin permetre, tremolant de fred, perquè aquella nit tan especial la calefacció no s’haurà pogut encendre. El rei d’Orient mirava el paper rebregat que s’acabava de treure de la butxaca, era el discurs que no havia llegit la nit abans quan li van donar la benvinguda a la ciutat perquè l’alcalde de torn li havia dit que aquella era una nit per parlar només de bons desitjos i deixar els problemes ben lluny, allà a l’Orient, obviant fer qualsevol comentari políticament incorrecte.
Ell hauria volgut explicar als infants que aquella mascareta que s’havia vist obligat a dur –tot plegat per passar l’estona al damunt d’una carrossa, a metres de distància de qualsevol ésser humà i sense tirar caramels– amagava una fonda expressió de tristesa. Sa majestat feia hores que tenia moltes ganes de plorar per no haver llegit aquell discurs oblidat, unes paraules perquè els menuts no deixessin de banda ni la llengua ni la identitat del seu país; els hauria volgut dir que la taula de diàleg de la quals parlaven les persones grans ja estava penjada al Wallapop i ningú la volia comprar, que els adults patien Alzheimer dels compromisos socials adquirits, que no tenien alternatives al seu futur que a hores d’ara cotitzava molt baix i que a les seves cartes els demanaven una trista tauleta de nit, per poder negociar d’amagat coses fosques que no els explicarien, o quedarien sota la catifa amb la pols de noves pandèmies o ves a saber quins estranys esdeveniments, que ja es preocuparien de trobar.
Aquell trist migdia de dijous mirava el discurs no pronunciat mentre escoltava la xerrameca d’un altre rei més petit, un que no tenia mirada màgica ni desitjos transparents, explicant, orgullosament patètic a un munt de persones uniformades, que el país on regna hipotecarà una gran part dels seus recursos de futur en armes, en lloc de fer-ho en sanitat, educació o polítiques socials.
Mentre escoltava aquell poca-solta ple de medalles, una llàgrima li regalimava galta avall i pensava que no havia estat a l’altura, que potser sí que calia haver estat més valent per llegir l’altre discurs, ni que fos per mirar de provar de provocar la màgia en les petites persones d’avui perquè se n’adonessin que els grans els estaven robant la solidaritat i els drets humans, que els estan construint un món sense joguines, on les llibertats ja no es podran demanar ni a la carta als Reis... i de moment, si res canvia, sembla que se’n sortiran.
