Al’hora que estic escrivint aquest text encara no sé si Novak Djokovic podrà entrar a Austràlia per jugar l’obert de tennis o haurà de tornar cap a casa. Aquest dilluns ho havia de decidir un jutge basant-se més aviat en problemes burocràtics del visat que va demanar que no pas en raons sanitàries. El serbi estava aquests dies reclòs, segons la seva família, representants i compatriotes, en un «infame hotel» de Melbourne en espera de resposta. Per a qui hagi estat desconnectat del tema, el tennista número 1 mundial va arribar a Austràlia sense dir si s’ha vacunat o no contra la covid i amb una exempció mèdica per entrar en un país-continent que no deixa que hi arribi ningú sense la pauta completa.
Djokovic al·lega la seva llibertat individual per no haver-se de vacunar, o no dir si ho ha fet, per força. El seu pare l’està convertint aquests dies en una mena de messies que, segons ell, «lluita no només per si mateix, sinó per la llibertat de tota la humanitat».
El que haurien de saber els Djokovic és que no viuen sols, sinó en un món que els ha permès ser rics gràcies a una activitat tan arbitrària com fer passar una pilota per damunt d’una xarxa. A Austràlia, els adoren després que Nole hagi guanyat l’obert d’aquell país nou vegades. Si ara el món, en general, i Austràlia, en particular, els demanen un gest per poder moure’s en la seva societat, els toca respondre, per responsabilitat individual i, sobretot, col·lectiva. Ja que apel·la als drets fonamentals, no crec que jugar a tennis ho sigui. Per tant, si no li està bé, ja sap quin és el camí de retorn a Belgrad. No ens fan falta messies redemptors sinó persones generoses. Queda clar que ells no ho són.
