Aquesta setmana l’am- bient polític s’ha sacsejat amb les declaracions d’un personatge sempre polèmic: l’excomissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo. I és que no és pas poca cosa relacionar directament el Centro Nacional de Inteligencia, un organisme adscrit al Ministeri de Defensa, amb els atemptats de Barcelona i Cambrils l’agost del 2017. Si les afirmacions de Villarejo són certes, hi hauria hagut complicitat entre el CNI i l’imam Abdelbaki es-Satty, l’organitzador dels atemptats, per tal que els catalans tinguéssim «un petit ensurt» i, per tant, ens adonéssim de la necessitat de poder disposar de la protecció i el suport de l’Estat espanyol. Recordem que els atemptats van tenir lloc un mes i mig abans del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però, segons Villarejo, aquella acció del CNI va ser un error greu perquè se’n van calcular malament les conseqüències. O sigui que els 15 morts i els més de 100 ferits de l’atemptat no van servir per evitar el referèndum, considerat un dels més grans desafiaments que s’ha fet mai a la unitat de l’Estat. A més, també des d’aquell moment va quedar per aclarir la incògnita bàsica: el paper concret que en els atemptats va poder tenir el CNI, tot i que va quedar plenament reconeguda i confirmada la relació que mantenia amb Abdelbaki es-Satty des del 2014.

Per tot plegat, les revelacions de Villarejo són especialment greus i han suscitat un autèntic temporal polític. I seria absolutament inacceptable que el CNI, el Ministeri de Defensa i el Govern de l’Estat continuessin decidits a impedir que es conegui allò que realment va passar. Les sospites de mala actuació d’un òrgan estatal com el CNI són molt grans i venen de molt abans de les declaracions de Villarejo d’aquests darrers dies. Per tant, ja és hora de saber la veritat, sigui la que sigui. No acceptar la creació d’una comissió d’investigació que arribi fins al fons de la qüestió equivaldrà a reconèixer que es va actuar malament i il·legalment. I això, evidentment, tindrà conseqüències. La inquietud que ha despertat aquest tema en amplis sectors de l’establishment estatal es demostra amb l’escassíssim ressò que ha tingut en els mitjans de comunicació de Madrid, en els quals les referències al CNI i als atemptats del 2017 han estat minúscules o inexistents. La raó és evident: d’allò que posi en relleu els tripijocs de l’Estat val més no parlar-ne.

Mentrestant, segueix l’estira-i-arronsa sobre el contingut i la data en què es reunirà la taula de diàleg entre el govern català i el de l’Estat. El president Aragonès va insistir-hi en la seva conferència al Club Siglo XXI de Madrid de dimecres passat. Però Pedro Sánchez no té cap pressa. De moment no li interessa gens fer la reunió abans del 13 de febrer, data de les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, que no pinten gaire bé per al PSOE i que encara podria sortir-ne pitjor si es mostrava gaire tolerant amb Catalunya. Però, a més, Sánchez té una altra magnífica excusa per no mullar-se i allargar-ho indefinidament: dir que ara és moment de dedicar-se de ple a superar la crisi sanitària. I que quan ho tingui enllestit –que ves a saber quan serà- ja tindrà temps per preocupar-se de les minúcies que interessen al govern català, sempre que s’emmarquin, és clar, dins de la legalitat i de la Constitució. O sigui que, de moment, les perspectives de la taula de diàleg són realment ben minses.