Una vegada vaig llegir una entrevista a un escriptor, de qui no recordo el nom, a qui se li preguntava de què tenia por. La seva resposta em va quedar gravada: «Que la gent que m’és imprescindible per viure se’n vagi abans que jo». La recordo perquè resumia a la perfecció, també, la meva por.
La meva mare va morir el 21 de desembre passat. I rotundament ella m’era, i em segueix sent, imprescindible per viure. No em fa cap vergonya reconèixer que als meus 38 anys tenia (i tinc) mamitis i que em fa pànic pensar en la meva nova realitat. Com es viu sense algú que t’és imprescindible per viure?
Aquests dies han estat moltes les anècdotes que moltíssimes persones han compartit sobre la Dolors Santandreu. Un emotiu recull de petites històries personals que han dibuixat a la perfecció qui era ella. Però deixeu-me ser egoista. La seva millor versió era, sense dubte, la que guardava per a mi. La de mare.
La de mare a qui és impossible amagar res perquè et coneix com ningú i et desmunta amb un «i aquesta cara a què es deu?». La d’entendre’t sense necessitat de parlar. La de mare patidora de «digues alguna cosa quan arribis». La de detectiu de «i es pot saber què es fa al carrer fins a les 5 del matí?». La de mare del «et puc ajudar amb alguna cosa?». La de còmplice d’«això no cal que li diguis al teu pare». La del «i ja treballes bé amb aquest desordre?». La de supervisora fent de lectora i revisora de treballs i textos i la d’acompanyant a viatges llargs amb cotxe del «ja t’acompanyo». La de supporter incondicional, la d’assessora de moda de «has vist quines sabates?» i la de controladora de «ja has entregat el que havies de fer?».
Ella era la mare de les frases oportunes en els moments adequats: «No es pot sortir a jugar amb ànims de derrota». La mare de fer bullir l’olla amb mi per arribar a idees esbojarrades, la que sempre tenia una curiositat per descobrir-te, la que despertava sempre les ganes de seguir aprenent. La de fer molta feina sense fer soroll. La d’ensenyar-me a no tenir por, a no rendir-me, i la del «fes la teva vida sense fer mal a ningú». Ella era la mare del «tot anirà bé», «tot s’arreglarà» i la del «demà tornarà a sortir el sol». Ella era la mare, amb totes les lletres.
La complicitat que jo tenia amb la meva mare no la tindré mai més amb ningú i és que és de llibre. La mare és la mare.
Però, malgrat la realitat sigui cruel, personalment em quedo amb una cosa positiva. L’estima que tanta i tanta gent li tenia i que ha quedat palesa d’ençà de la seva mort i la petjada positiva que ha tingut en tantes i tantes persones, que sé que la portareu sempre a la memòria.
Perquè, per a mi, la millor versió de la Dolors Santandreu era la de mare, des de fa un any també la d’àvia, però allò que tant la caracteritzava de no tenir un no per a ningú feia que ella sempre donés la seva millor versió a tothom.
Et trobem a faltar, mare.
