No penso baixar del burro. Continuaré sent optimista. I per això estic convençut que podem batejar –provisionalment– el 2022 com l’any de la remuntada. No pretenc convèncer ningú, és que ho sento així. I a més tinc arguments. ¿Com està la salut del món? Fotuda, per la pandèmia, i encara més per les diferències de sempre; allò del repartiment de vacunes no té nom. ¿Hi ha perill d’alguna guerra entre grans potències? Bé, de guerres ja n’hi ha, només falta començar a disparar trets; i no, no és descartable. Com tampoc és remota la possibilitat d’un enfrontament civil als Estats Units. ¿Ens agafarem seriosament, de veritat, la lluita contra el canvi climàtic? No ho crec, vist això. ¿L’ambient polític a Espanya? Irrespirable; i fa pinta de tirar a insuportable. ¿L’economia? Depèn; perquè els grans números remunten, però les petites realitats de moltes famílies continuen sent lamentables. ¿La precarietat? Resistint. ¿La desigualtat? També. ¿El masclisme? Enquistat; i amb el turbo de la ultradreta, més ufà que mai. ¿La possibilitat de reconciliació a Catalunya? Ara mateix, utòpica; si a sobre la Casa Blanca felicita el Nadal a la presidenta del Parlament -o ella fa veure que és així-, doncs més difícil encara; per a mi això de la Laura Borràs ha sigut el millor gag de les festes.
¿I el Barça? Que Déu ens conservi la fe, perquè la raó la vam perdre fa temps. Podria seguir amb la llista, però tampoc és necessari. Tenim un munt de problemes per resoldre, causes per defensar i persones per estimar. I que ens estimin. Aquesta és la meva alternativa. La vida inclou dolor, sofriment, tristesa, por, indignació... però res d’això t’obliga a ser un malastruc. El pensament crític resulta indispensable, tot i que no té per què convertir-te en un agonies. I instal·lar-se en l’enrabiada permanent no resol res, només et dona més punts com a candidat a l’infart. Resumint: ja sé que el pessimisme té millor cartell, però l’alegria i la confiança em semblen millors combustibles per viure. ¡Visca el 2022!
