Amb data de 20 de gener del 2022 ja podem assegurar que la pandèmia de la covid-19 té la culpa de gairebé tots els mals que ens afecten. Hi ha una tendència humana a buscar culpables com la fórmula que mai no falla per espolsar-se responsabilitats. Si a curt o mitjà termini desapareix el virus o passa a controlar-se hi haurà un problema gran, molt gran. De qui serà la culpa de tot allò que no funciona? A hores d’ara és fàcil imaginar-nos que hi ha un exèrcit de persones que estan contractades per fabricar mil i una excuses que supleixin la del virus.
Si els bancs i grans empreses de serveis han deixat de pensar en clau de servei i en l’atenció a les persones, sobretot les més fràgils, no és per la covid com ens diuen els seus portaveus. Simplement, és la conseqüència d’un procés que va començar fa més de deu anys i que ha deixat pobles i barris sencers sense oficines bancàries, ni simples caixers. No és estrany que, entre el col·lectiu de persones més grans, emergeixi un clam popular perquè aquestes empreses siguin persones al servei de persones, tal com s’anunciaven fa pocs anys.
Si les oficines físiques, telefòniques o telemàtiques de molts serveis de les administracions públiques s’han convertit en fronteres inexpugnables és perquè la vocació de fer fàcil la vida a la ciutadania és mínima. La covid permet posar, sense vergonya, bonics cartells per demanar als usuaris que demanin cita prèvia, que vagin al web o que truquin allà on no els contestarà ningú o un robot els deixarà en espera inacabable.
Si els rics encara són més rics i els pobres són més pobres no és per culpa del virus. Tot és responsabilitat d’un sistema econòmic desbocat, que tothom parla de posar-li fre, però ningú ho fa. La tendència al creixement de les desigualtats no va començar el mes de març del 2020. Quan la covid es va convertir en part de les nostres vides, els grans empresaris tecnològics americans, els magnats àrabs, russos o europeus ja tenien a les seves mans una part substancial de la riquesa mundial.
Si la depressió i altres trastorns mentals afecten una part important de la població és perquè les societats occidentals hem adoptat un ritme de vida i uns hàbits que ens fan més vulnerables a qualsevol adversitat. La covid és només un dels molts entrebancs que una persona es pot topar al llarg de la vida i les actuals generacions, per molts llibres d’autoajuda que hagin llegit, són molt més febles mentalment que els nostres avis.
Si s’encareixen els carburants, la llum o el gas deu ser per moviments geoestratègics i econòmics a escala mundial, no a la circulació de la covid. La pandèmia ha estat el gran argument per desencadenar aquest desenfrè de preus.
Si els serveis de Consum permeten que arreu hi hagi productes no envasats sense que consti ni el preu, ni l’origen, ni les característiques no és per la covid. És per la deixadesa de la Generalitat que, des de fa anys, els temes de consum no formen part de la seva prioritat política.
El que segur és per culpa de la covid és que el número 1 del tennis mundial ha hagut de girar cua a Austràlia. Hi ha països conseqüents que tenen clar que la covid no és cap invent i que vacunar-se no és un caprici. Creuen en l’evidència científica.
