El dia 2 de febrer va tenir lloc la presentació de l’informe EINSFOESSA Exclusió i desenvolupament social a Catalunya 2021, que impulsa Càritas Catalunya. Els resultats d’aquest informe evidencien que el 33,1% de la població de Catalunya es troba en una situació d’integració plena; el 37,8%, en una situació d’integració precària; el 13,6%, en una situació d’exclusió moderada, i el 15,5%, en una situació d’exclusió severa. Les persones en situació d’exclusió social representen el 29,1% de la població catalana, cosa que implica que gairebé una de cada tres persones (al voltant de 2.260.000) es trobava en situació d’exclusió el 2021, sigui moderada o severa. Un milió de persones més que fa tres anys.

La situació catalana és, comparativament parlant, una mica pitjor que l’observada en el conjunt d’Espanya. Els nivells globals d’integració i exclusió són força semblants, amb unes taxes d’exclusió severa i moderada lleugerament superiors a les que es registren a tot Espanya. Tanmateix, la taxa d’integració plena a Catalunya queda 9,1 punts percentuals per sota de la d’Espanya (33,1% davant del 42,2%), un reflex evident de les dificultats que les classes mitjanes catalanes estan patint.

Com era esperable, les conseqüències de la crisi sanitària s’han manifestat en un important descens dels nivells d’integració plena el 2021 a tot Espanya i, especialment, a Catalunya. Així, mentre que a Espanya la població que no es veia afectada per cap factor d’exclusió social ha passat del 50,6% al 42,2%, a Catalunya ha passat del 50% al 33,1%. És a dir, si abans de la crisi una de cada dues persones residents a Catalunya gaudia d’una integració social plena, ara només ho fa al voltant d’una de cada tres persones, fet que suposa un retrocés de 16,9 punts percentuals. Aquest desplaçament ha convertit la integració precària, que augmenta del 33,2% al 37,8%, en la situació majoritària dins de la societat catalana. En posar el focus en el conjunt de l’exclusió social, es percep un creixement que, de nou, afecta tant el conjunt d’Espanya com a Catalunya. Però si en el primer cas l’augment és d’uns 5 punts percentuals, en el segon creix al voltant de 12 punts.

La pobresa, l’atur i l’habitatge precari són els escenaris quotidians per a un terç de la població catalana. En aquest context és imprescindible que el Govern i els partits polítics reaccionin i demostrin responsabilitat. El debat polític i l’activitat parlamentària s’ha de centrar en allò que realment importa i pertoca: impulsar les polítiques que han de garantir l’accés als drets socials de les persones en una situació de màxima precarietat i, per tant, assegurar la seva protecció i benestar. Reforçar les polítiques d’ocupació, fer compatibles la renda garantida i les ajudes a l’habitatge i flexibilitzar les condicions d’accés a la renda garantida i la seva correcta coordinació amb l’ingrés mínim vital, hauríem de ser prioritats del Govern de la Generalitat.