‘Putinejar’ la història

Dels Carpats als Urals s’esten una immensa plana que abraça Ucraïna, Polònia, Bielorússia, les repúbliques bàltiques i la Rússia occidental. No hi ha accidents naturals que justifiquin fronteres; només la història de les conquestes i l’inestable assentament dels pobles. Fa més de mil anys una colla de víkings van avançar per la gran plana des del Bàltic cap al sud, saquejant i comerciant, segons el dia. Van crear diversos principats, que ben aviat van enfrontar-se entre ells fins que el de Kiev va imposar-se als altres. El seu regne o «rus» es va expandir fins l’actual Moscou, enclavament que es va independitzar i va donar lloc a Rússia mentre Kiev era successivament ocupada per letons, polonesos, mongols, cosacs, austrohongaresos i els mateixos russos. D’això se’n diu tenir més història de la que es pot assimilar. Vladimir Putin va preparar l’atac dictant a la televisió una esbojarrada lliçó d’història per demostrar que Ucraïna és part legítima de Rússia, i la seva independència un error de l’etapa soviètica, però el passat d’aquestes terres és tant complicat que dóna peu a qualsevol reclamació. Polònia podria exigir drets històrics, igual que Àustria i Hongria, i qui sap si els escandinaus descendents dels víkings. Justament perquè qualsevol Estat pot trobar raons antigues per legitimar qualsevol agressió moderna, la diplomàcia de la guerra freda va basar la pau europea en el principi que les fronteres no es toquen. Tant se val com han arribat a dibuixar-se les ratlles dels mapes: deixem-les com estan i així no ens farem mal. Quan Putin viola aquest principi està trencant els consensos bàsics de les relacions internacionals que han permès les darreres dècades de pau i prosperitat, i obre la porta a un temps imprecís de guerra i recessió.