Els conflictes es poden resoldre per la força o per la negociació. Una tercera opció és deixar obert el conflicte fins a esperar que canviïn els interlocutors. Les tensions es reiteren habitualment entre els que tenen un pegat de terra en forma d’hort, els que tenen una finca més gran, els que porten les regnes d’un municipi o d’un estat. El gran procura menjar-se el petit, com sol passar en la majoria d’espècies del món animal. La guerra que estem vivint no deixa de ser una expressió, a gran escala, d’aquells petits conflictes que vivim en el nostre dia a dia. Per això no deixa de ser transcendent de posar en relleu quan dues ciutats mitjanes de l’estat espanyol fan un referèndum i acorden convertir-se en un únic municipi. L’objectiu és a mitjà i llarg termini, pensant en el futur dels fills i dels nets, sabent que serà molt més factible atraure estudis universitaris i empreses si hi ha una ciutat potent de 63.000 habitats, que dues, una de 26.000 i una altra de 37.000.
Unir per la via del diàleg i del convenciment mutu és gairebé un miracle. Una llum misteriosa devia il·luminar Don Benito i Villanueva de la Serena, i en concret, els seus alcaldes i regidors que van estrènyer les mans i van creure que la unió ajudaria a reduir el despoblament i a mantenir uns serveis sanitaris i d’ensenyament que d’altra forma seria molt més complicat o inviable. Que posi d’exemple dues poblacions d’Extremadura de com es poden fer les coses pot semblar fora de lloc, però el cert és que al Bages i a Catalunya mateix, sense anar més lluny, caldrà prendre nota d’avançar en el treball conjunt entre municipis, on tothom té els seus egos, la seva tresoreria, la seva història, les seves rivalitats inútils.
Fa anys que al Bages hi ha professionals assenyats i amb una clara visió territorial que empenyen a avançar a una planificació conjunta, en especial, entre els municipis que formen la plana comarcal. Res o poc s’avança. Lamentablement preval la mirada curta, la que ens priva o ens limita una acció conjunta en la política urbanística, en el desenvolupament dels polígons residencials i industrials, en la millora del transport públic, en la creació de xarxes interurbanes que facilitin la mobilitat amb bicicletes i vehicles personals elèctrics. Sense aixecar el cap i sumar complicitats, Manresa no tindria l’actual oferta d’estudis universitaris o una oferta hospitalària musculada. Són dues evidències que, encara que costi, cal mirar endavant. Sumar, primer de tot, entre municipis veïns i entre comarques veïnes, susceptibles de compartir-ho tot. I, per sumar, també cal generositat, sobretot per part del que pensa que, a curt termini, hi sortirà perdent. Mai es perd quan es posen les llums llargues perquè les noves generacions tinguin un futur millor.
El moment històric al pla de Bages, si s’aparquen localismes, hauria de permetre a arribar a aliances, a compartir. A Manresa ciutat i a la majoria de municipis del voltant hi ha alcaldies del mateix color polític, el mateix que lidera el Consell Comarcal. Als ajuntaments hi ha gent preparada que hauria de ser capaç d’arribar a consensos per planificar conjuntament i arraconar conflictes absurds. Si no s’actua, no s’avança i els problemes queden enquistats.
