Vivim en l’era del no-m’ho-puc-creure. Després de la pitjor crisi econòmica des del 1929 i de la pitjor pandèmia en un segle, ara som al caire d’un abisme nuclear, com quan la crisi dels míssils cubans del 1962. I tot en poc més d’una dècada. Realment, la història ara corre que se les pela, tant que des que va aparèixer La fi de la història i l’últim home, el best-seller del nord-americà Francis Fukuyama, el 1989, la realitat ha donat suficients mostres de com pot arribar a ser d’ingènua la ment d’un politòleg de prestigi i com pot estar-ne, d’equivocat. Fukuyama, exultant per la caiguda del bloc soviètic, proclamava el triomf definitiu del liberalisme democràtic, i de l’economia com l’última raó instrumental. Fukuyama no comptava ni amb el desordre generalitzat provocat per l’islamisme radical, ni amb els desastres biològics, ni molt menys que la guerra del segle XX reapareixiria al cor d’Europa en la seva forma més macabra i amenaçadora.

Pobre Fukuyama i pobres de nosaltres. L’optimisme entusiasta que ha guiat la convicció que el progrés és constant i irremeiable, que ha definit la creació de l’Europa unida, ha anat acompanyat del convenciment que la catàstrofe era una possibilitat vetada a les democràcies avançades. L’avís que no era així van ser els atemptats de l’11-S i les seves seqüeles a Londres, Madrid, París i Barcelona, entre d’altres. Però el terrorisme, desgraciadament, no és una amenaça que els europeus desconeguem. La guerra dels Balcans es va viure com les escorrialles sagnants de l’esfondrament soviètic i la posterior reconversió en una pugna ètnica que encara no ha escrit el seu últim capítol. Però als Balcans no hi havia armament nuclear ni Sèrbia era una potència militar.

L’atac rus a Ucraïna capgira de nou el tauler i evidencia que l’estabilitat és avui una quimera i que la velocitat d’aquesta era va associada irremeiablement a una major capacitat d’implosió. La globalització ha incrementat els beneficis però també els riscos i ha escurçat el temps i l’espai. Avui tot passa ara i aquí, i la crisi a Ucraïna, un país les magnífiques ciutats del qual tenim amics o familiars que han visitat per vacances, on el Barça ha jugat partits europeus, amb el qual mantenim relacions comercials estables, que, sí, participa a Eurovisió, ens mostra com de fràgils som encara i com de perillós és viure per a una espècie que no aprèn les lliçons i que s’obliga a repetir els mateixos errors una vegada i una altra.