Graugés és un dels paratges amb més encant d’Avià, al Berguedà. Antiga colònia agrícola, el seu estany artificial i entorns (ben cuidats per l’Ajuntament) conviden a una passejada relaxada i a un bon àpat a cal Garretà. A Graugés, a més, diversos plafons informatius ens il·lustren sobre la fauna i flora de l’indret, fent-nos saber, per exemple, que els peixos predominants al llac –carpes, lluços i silurs– són espècies invasores, vingudes de lluny. També són importades diferents varietats d’arbres i de plantes (l’erable, el teix…) introduïdes al segle XIX per Agustín Rosal –promotor de la colònia– per crear un jardí.

L’arribada d’espècies estrangeres i la barreja resultant tenen coses bones (l’embelliment de la zona o l’atractiu dels lluços per a la pesca esportiva) i negatives (l’impacte ecològic important que tenen les carpes o l’acció depredadora dels silurs). Arran d’aquestes últimes, l’Ajuntament d’Avià ha hagut de reintroduir diverses espècies de fauna autòctona de l’estany per afavorir la biodiversitat, alhora que ha capturat milers d’exemplars d’espècies foranes.

L’acció moderadora de l’home és, doncs, necessària en una natura en què l’espècie més forta desplaça la més dèbil. I el mateix es pot dir de la gestió de la diversitat, dins la pròpia col·lectivitat humana, per preservar el que té de bo tot evitant-ne les conseqüències perjudicials. Doncs bé, quan, entre els humans, la diversitat –i les intromissions externes– generen conflictes sovint la millor solució és deixar que la gent decideixi lliurement, davant l’alternativa d’acabar a garrotades, com ara mateix a Ucraïna: Putin no tolera que Ucraïna faci el seu camí cap a Europa, i Ucraïna no ha sabut acomodar la minoria russòfona del país.

Precisament, per tractar els problemes relacionats amb les minories i amb les fronteres, el politòleg Timothy William Waters proposa estendre el principi d’autodeterminació a tots aquells grups humans que el vulguin exercir. Qualsevol col·lectiu d’un mínim gruix que visqui en un mateix territori hauria de poder decidir en referèndum si s’independitza de l’estat on es troba o si es queda tal com està. I la clau és respectar la seva decisió.

Waters sosté que mantenir les fronteres actuals sense el consentiment de la gent que hi ha dins provoca inestabilitat i pot comportar violència (el Donbass ha servit d’excusa a Putin), mentre que desacralitzar-les i deixar que la gent triï democràticament és una solució justa i pacífica. Si Ucraïna vol fer-se de la UE i de l’OTAN, que ho pugui fer; si parts d’Ucraïna volen deixar el país –o decideixen quedar-s’hi–, que ho facin.

Així s’acabarien les guerres per mantenir fronteres artificials o submissions interessades. Però mentre hi hagi a qui li surti més a compte enviar els tancs (o els jutges i la Guàrdia Civil) per imposar la seva llei que no pas els referèndums, no és probable que la proposta de Waters prosperi. Més aviat perillem que els depredadors afamats –tant els de Graugés com els russos– se surtin amb la seva.