Una de les raons per les quals Putin ha decidit jugar tan fort i fer-ho ara és que ha identificat un moment de debilitat de lideratge al bàndol rival. Líders dèbils a Washington, Brussel·les i Berlín; a la presidència d’Ucraïna, un actor de televisió amb aspecte d’homenet insignificant. O ara o mai, va pensar Putin. I podia semblar una conclusió correcta, però no ho era tant. En realitat, que Zelenski no sigui un pura sang polític sinó un actor i productor de televisió podia ser un problema abans de la guerra però, quan comencen a caure les bombes, el conflicte adquireix una importantíssima dimensió mediàtica i Zelenski (casat, a més, amb una guionista) passa a ser un líder molt adequat. Calia la seva visió professional per intuir que no havia de presentar-se al món com un honorable home d’estat resistint amb el seu govern en una cancelleria, sinó com un soldat en campanya, un home sol vestit de verd amb una simple samarreta, a pit descobert, expressant la digna precarietat en què es troba. Zelenski sap que una videoconferència amb el Congrés dels Estats Units és el programa de televisió més important de la seva vida i prepara un vídeo de concurs. Cara a cara amb la càmera, es construeix com una icona viva, un Che Guevara caqui, o la versió instagramer de Churchill a la BBC. I aquí, Putin perd.
