El novembre del 1975, amb Franco agonitzant, Joan Carles de cap d’estat en funcions i Arias Navarro de president del Govern, el rei-empresari del Marroc, Hassan II, va decidir que era el moment propici per envair els territoris espanyols del Sàhara Occidental i apoderar-se de les seves riqueses naturals: els bancs de pesca de la franja costanera i les enormes reserves de les mines de fosfats. Per aconseguir-ho va organitzar l’anomenada Marxa Verda, amb què centenars de milers de civils, barrejats amb militars, van travessar la frontera en la confiança que les tropes espanyoles no lluitarien, com efectivament va succeir. Joan Carles i Arias Navarro, amb el consell dels Estats Units, van acceptar la derrota i van transferir al Marroc i a Mauritània (que es retiraria aviat) el control del territori i els deures de potència descolonitzadora, que, segons l’ONU, consistien a organitzar el referèndum d’autodeterminació. Naturalment, Hassan no tenia cap intenció de fer-ho. Ho sabien els sahrauís, els marroquins, els mauritans, els espanyols i Washington. Des d’aquella tardor de fa gairebé mig segle, quasi tot el territori és marroquí en la pràctica, malgrat que una part del món no ho reconegui formalment. La república creada pel Front Polisario malviu als camps de refugiats d’Algèria, que la tolera per fer la punyeta al veí i rival ancestral. En la política espanyola sempre ha pesat com una llosa la vergonya de la fugida; l’esquerra es lamenta d’haver abandonat el poble sahrauí i la dreta d’haver claudicat un cop més davant l’enemic africà. Per això, l’acceptació per part de Pedro Sánchez de la solució «autonòmica», i per tant de la sobirania marroquina, s’ha rebut com una bufetada. El novembre del 1975 el Govern espanyol afrontava l’agonia del dictador, avui afronta la guerra d’Ucraïna, i en tots dos casos l’opció és la mateixa: no distreure forces en causes improbables. A més a més, el Marroc és aliat de Washington i Rússia somriu als algerians amics del Polisario.
