En la Rússia de Putin un full en blanc és tan sospitós com la panoràmica de la Gran Via de Madrid en una pel·lícula de Berlanga durant el franquisme. Per començar, en una pàgina en blanc s’hi pot escriure de tot, cosa que en Vladímir no ho pot permetre. No solament perquè qualsevol beneit pot escriure-hi alguna poca-soltada del tipus càsum tu, sinó perquè no pot ser que l’exmembre més ben informat del KGB no sàpiga què està disposat a escriure un ciutadà rus en un paper en blanc. Un Estat incapaç de controlar el contingut dels possibles missatges que es poden generar i exhibir en el marc de les seves fronteres és inconcebible per a algú que, com en Vladímir, ja no es pot ni fiar de les editores de la seva televisió. I com que no és viable preveure la intencionalitat literària de cada un dels cent cinquanta milions de russos, la solució més expeditiva consisteix a prohibir el full en blanc. D’aquesta manera s’evita la temptació que un antipatriota hi escrigui un signe d’interrogació o, pitjor encara, uns punts suspensius. Seria intolerable que la seguretat nacional trontollés per uns enigmàtics tres puntets, que sempre predisposen a anar més enllà. A Rússia ningú no és autoritzat a anar més enllà fora del nou tsar de totes les Rússies, per al qual una pancarta en blanc, mostrada pacíficament en una plaça de Moscou per un jove estudiant, és un acte de subversió que cal perseguir i castigar, com a mínim, amb un parell d’anys de presó. Si de debò Déu existís, colgaria el Kremlin amb una gruixuda capa de neu permanent, damunt la qual, en arribar d’aquí a uns quants dies la primavera, un gran àngel blanc hi abocaria una caldera bullent amb tota la sang vessada en nom de «l’autopurificació de la societat», que és tal com ha qualificat Putin la massacre del país germà.
