Van recollir-lo del carrer que era cadell. Semblava perdut, abandonat. De raça indefinida, pota curta i baladrer, van posar-li Xicarró. Però tant era com l’anomenessin perquè ell anava a la seva. I cosa ben curiosa en un gos: sentia fascinació per les baralles de galls i les desfilades militars. Al cap de tres mesos d’haver estat acollit, els amos van haver de dur-lo d’urgències, embriac com un cosac. Dues setmanes després van haver de dur-hi el fill del veí del replà, a l’hospital: queixalat en una galta per trepitjar distretament l’estora de la porta del pis del Xicarró. De mica en mica s’anà ensenyorint de totes les estores de l’escala, on trobava gust a alçar la pota, com a mostra d’omnipresència. El veí del cinquè segona va amenaçar el gos amb una escopeta de caça, però la llicència havia caducat, l’home va ser multat i li fou retirada l’arma. Al carrer, el Xicarró no suportava la presència de cap altra espècie animal i aviat s’apoderà de bancs i parterres, carrils de bicicleta i zones d’aparcament. Li agradava, això sí, veure’s emmirallat als vidres dels aparadors, que llepava amb avidesa. Per passejar-lo, calien dues persones, per tant com estirava la corretja, i es tornava foll si, anant per la vorera, qui venia de cara trigava gaire a deixar el pas lliure. Dèspota i capriciós, cap pinso li era prou bo: exigia ensalada russa a cada àpat, un filet de senglar amb salsa tàrtara i, per postres, pastís imperial. No suportava que ningú recollís les seves caques, distribuïdes estratègicament per les cantonades del veïnat per marcar els límits del seu petit imperi, i si algú li demanava la pota responia amb una ventositat. Un bon dia s’encarà a un municipal i, abans de ser arrestat, va fer-se escàpol. Els amos no el van tornar a veure mai més fins que, badant davant la tele al cap d’uns quants anys, va aparèixer en un telenotícies, encorbatat i amb americana, però amb la mateixa mala ganya de gos carnisser. Només que ara el Xicarró es feia dir Putin, Vladímir Putin.
