El meu avi, que entonem amb ganes al final de les cantades, és una havanera d’allò més espanyola, per molt que la llengua sigui catalana. Podríem dir que és regionalista: casolana i peninsular alhora, sense qüestionar la unitat sagrada la pàtria constitucional. El Català, vaixell en el que s’embarca l’avi del títol i una dotzena i mitja de mariners de Calella de Palafrugell, era «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». De quina flota parla? De l’espanyola, naturalment. Just abans d’embarcar-se, segons diu, els calellencs feien un cremat de rom i «solien cantar: visca Catalunya, visca el Català!». Visca, doncs, el vaixell de l’Armada espanyola en el que anirien a jugar-se la vida milles enllà de l’Atlàntic, que aquest i no cap altre era l’ultramar espanyol quan Espanya tenia ultramar. I és que, com ens recorda l’autor, el militar Ortega Monasterio, «arribaren temps de guerres, de perfídies i traïcions, i en el mar de les Antilles ressonaren els canons». O sigui, la guerra de Cuba, en la qual els mariners de Calella, inclòs l’avi, «varen morir a coberta, al peu del canó», defensant Espanya i els seus interessos contra la revolta independentista cubana i contra la flota dels Estats Units, que van aprofitar l’oportuna avinentesa per expandir els seus dominis. De la mort dels joves empordanesos «tingueren la culpa els americans». Vet aquí dues raons perquè El meu avi es canti a cor en auditoris plens de senyeres i fins i tot d’estelades: el «Visca Catalunya!» (dos cops) i la sentència dictada contra «els americans», dels quals ens malfiem des d’aquella guerra que també va perjudicar Catalunya. Una malfiança refermada amb episodis com el suport de Washington al franquisme, és cert, però Cuba va ser la mare dels ous. L’antiamericanisme polític (compatible amb l’assimilació embadalida d’usos culturals, de Hollywood al menjar) se’ns ha clavat ben endins del genoma, i em pregunto si no influeix en els qui atribueixen a l’OTAN la responsabilitat principal en la guerra d’Ucraïna.
