Quan el 1974 va imposar-se el canvi d’hora, aquella nit –acostumats a l’obediència cega d’aquells anys– va haver-hi qui va posar el despertador a l’hora convinguda per tal d’alçar-se de matinada i canviar l’hora quan tocava. El divertit, però, és imaginar-se com deuen procedir a fer el canvi d’hora aquelles persones que encara funcionen amb rellotge, ja que els mòbils s’actualitzen automàticament. D’entrada, l’esquenadret no comprèn per què el canvi d’hora sempre es fa de nit i en dissabte. Es pregunta per què no es fa en dilluns i a mig matí. Per la seva banda, el contestatari, quan toca avançar el rellotge l’endarrereix, i quan s’ha d’endarrerir, l’avança. Per això mai no sap a quina hora viu. El biòleg, en canvi, continua guiant-se pel rellotge biològic i les persones previsores ja fan el canvi el dia abans, no fos cas que els passés per alt o els sobtés algun contratemps. L’endemà del canvi, el despistat es compra un rellotge nou, pensant-se que se li ha espatllat el vell, endarrerint-se una hora en un sol dia. Un altre despistat, buscant el rellotge, perd el canell. El considerat espera a moure les agulles del rellotge de paret que el cucut hagi sortit del seu niu de fusta per fer la primera cantada del dia. Una noia dislèxica confon canvi d’hora amb canvi d’home i s’allita amb el logopeda. I el gall? En aquest tant li és, perquè li ponen totes a totes hores. Tampoc no li cal fer res al pobre agonitzant, que amb una mica de sort tindrà una hora curta. I també hi ha en Putin, és clar: simulant un gest de bona voluntat, promet que de dues a tres de la matinada no bombardejarà el corredor humanitari. I els rellotgers? Es passen mig any fent córrer les corones en un sentit i l’altre mig any, en el sentit contrari. D’aquí que sovint, en entrar en una rellotgeria, el client tingui la sensació que aquell munt de rellotges penjats a les parets i exposats a les vitrines no toquen quarts ni hores. Per no parlar dels rellotges de sorra, sortosament anteriors al canvi de totes les hores.
