Aquesta setmana, tant distreure’ns amb un mastegot cinematogràfic, i no hem parat gaire atenció a la trompada econòmica que ens ha clavat la crisi energètica i la factura de la guerra a Ucraïna. Estabornits de debò quedarem, i sense tanta hipocresia moralista com ha mostrat aquesta societat que s’atreveix a distingir la violència real de la que transmeten programacions televisives i plataformes audiovisuals. Un mastegot ha ocupat portades, noticiaris, editorials, articles, debats i batusses tertulianes, mentre l’augment de l’IPC ens empobreix a marxes forçades en una demostració de la prepotència amb què actuen les empreses energètiques i el desvergonyiment dels governants, quan es tracta de fer negoci amb el tema de la guerra, la venda d’armes, el control de sectors estratègics i els milions a guanyar que hi haurà per reconstruir tot el destruït quan callin els canons.
Les mesures anunciades pel prestidigitador Sánchez per apaivagar els efectes de la clatellada econòmica van ocupar les portades de l’endemà (cadascuna abocant l’aigua al molí interessat), però molt poques aprofundint a càrrec de qui anirien els mils de milions promesos: de les inversions que es deixaran de fer amb els diners recaptats en impostos que paguem els ciutadans? Dels llocs de treball perduts per la fallida d’empreses, sectors bàsics, que no poden suportar els costos energètics? Dels crèdits que hauran de tornar les empreses ajudades, hipotecades encara pels anteriors a causa de la pandèmia? Del previsible increment de sol·licituds de prestacions socials; etc.
Qui sap si per fer front a les necessitats sense que els ciutadans notin retallades, la ministra del ram compta que la banca li tornarà els 40.000 milions de diner públic dilapidats al seu dia per salvar els bancs de la crisi que havien provocat? Ningú no hi ha furgat gaire en aquest tema, i tothom tira per la banda de culpabilitzar el sàtrapa rus que enganya els seus i mitja humanitat. Aquí encara hi ha qui confia cegament que l’anomenada «excepció ibèrica» per limitar el preu del gas ens traurà de penes. Somiar és gratis.
Heu sentit a dir algú que gràcies a un català, Pere Duran Farell, els espanyols avui tenen gas i més barat que a altres països europeus? Heu sentit algú fent memòria que quan es va desmuntar la potència energètica de Catalunya (Fecsa i Gas Natural), un tal Pizarro i figures destacades del Partit Popular van dir que preferien «una Endesa alemana antes que catalana»?
Doncs hi ha un munt de socialistes catalans que saben de què va la cosa i callen. Al seu dia van posar el crit al cel, però algun cobra ara el que no és ètic com a membre d’empreses i energètiques espanyoles.
