La llengua catalana és i ha de continuar sent la llengua vehicular a l’escola. I no s’hi poden obrir més escletxes que l’afebleixin. Hem d’aturar la feina bruta de la justícia espanyola: a les escoles i a les nostres institucions. I l’escola és una institució fonamental». Amb aquest Tweet en Carles Puigdemont liquidava l’acord per la llengua a què havien arribat PSC, ERC, Junts, i els Comuns. 106 diputats, als que s’hi ha de sumar els del PP, per un acord de país per tal de treure la llengua a l’escola del debat polític. Temps enrere vaig escriure, en aquesta mateixa columna, que el problema del català no és l’escola, ni el problema de l’escola és el català, però és evident que hi ha a qui l’interessa que continuï la falsa polèmica.
La fundació Rafel de Campalans va organitzar unes jornades de treball per debatre sobre la llengua al nostre país, hi havia des de Societat Civil Catalana fins a Òmnium Cultural, tot va fer pensar que no seria difícil arribar a un acord. Així va ser, al cap de poques setmanes l’acord es feia públic. Només quedaven fora els antisistema d’un costat i altre, però pel que sembla tenen més rellevància els extrems que tota la resta del país.
En una entrevista de fa dues setmanes, l’antic president del govern d’Espanya, en José Luis Rodríguez Zapatero afirmava que, el que no és «realpolitik» no és política, serà una altra cosa. Comparteixo plenament aquesta manera d’entendre la política, com a instrument per resoldre problemes als ciutadans, però és clar que a Catalunya no s’estila. Sigui com sigui alguns volen tenir debats oberts, si pot ser, que es converteixin en ferides, per tal d’anar alimentant l’amargor. Els que del procés n’han fet una religió política necessiten continuar alimentant greuges per tal de mantenir la seva mística. Ara es tracta d’identificar la llengua amb la nació. Per ells és la mateixa cosa. Els que no ho veuen així són dels «altres». Com escriu Raimon Obiols, al seu darrer llibre, El temps esquerp els nacionalistes tenen unes «lleis de ferro» «Nosaltres contra els altres». La seva existència només s’entén si es «Deïfica la nació i te’n fas el seu representant» hi ha una part important de l’independentisme que es troba en aquest estadi.
Que el català té problemes és una obvietat. Uns son comuns amb totes les llengües minoritàries, enfront de les grans llengües universals, i davant d’això només cal fer el mateix que fan tots els responsables d’arreu, treballar per dotar-la de tots els instruments d’ús. Instruments de qualitat que la facin atractiva a tothom. Els altres problemes son propis i la majoria creats per la minoria d’intransigents que estan aconseguint fer del català una llengua antipàtica per aquells que no la tenen com a llengua materna.
El fet de confondre la llengua amb el tot, els permet dir que la nació està en perill, que és el que necessiten. Com diu Obiols a tall d’advertència en el seu llibre, «Nacions en perill!, quan les nacions se senten en perill hi ha perill».
