Desconeixem si serà un punt i a part o un punt i final. Però dimarts, a la tornada dels alumnes a les escoles després d’aquestes vacances de Setmana Santa, tindrem un moment simbòlicament potent. Aquell dia, dimarts 19 d’abril (cal precisar-ho per remarcar-lo en el calendari històric), els alumnes tornaran a les aules sense mascaretes. Ho he dit en altres ocasions en aquesta mateixa tribuna: ells, els infants, els i les alumnes són uns dels grans herois d’aquests dos anys i escaig d’una pandèmia que ara mateix tenim esmorteïda, però no sabem encara si derrotada. Quan, dimarts que ve, nens i nenes, nois i noies tornin als seus centres per iniciar l’últim trimestre del curs, és just i necessari que fem una mirada enrere per recordar d’un cop d’ull el que han estat per a ells aquests 25 mesos. El 12 de març passat es complien dos anys de l’anunci del Departament d’Educació de la Generalitat que tancava les escoles (inicialment per un parell de setmanes) davant l’amenaça creixent d’un coronavirus que a aquelles alçades ja havia estat declarat pandèmia, i que feia témer que es propagués exponencialment en un espai tancat i de proximitat com és el de les aules. Com és ben sabut, les portes dels centres ja només es van obrir, de manera testimonial, al final de curs, però les classes van quedar sumides en el silenci durant tot aquell temps, i alumnes, mestres i professors van haver de fer mans i mànigues per mantenir un fil educatiu des de la distància telemàtica del confinament.
Aquelles mateixes llars d’infants, escoles de primària i centres de secundària que el març del 2020 van quedar emmudides van afrontar el seu gran repte el setembre d’aquell mateix any, quan es reobrien les escoles, amb la pandèmia encara regnant, amb les vacunes en procés de creació i amb uns protocols que permetien tornar a les aules, però en un context mentalment gens fàcil per al conjunt de la comunitat educativa. La mascareta, que ja regnava des de feia mesos, es va convertir en el símbol més potent d’aquella situació d’anormalitat (o de nova normalitat) a les aules. Però ho van fer. Convivint amb covid, amb Deltas i Òmicrons, amb testos d’antigen, amb protocols, amb quarantenes, amb classes mixtes presencials/virtuals. Si ha estat possible és gràcies a la multiplicació d’esforços de tot aquest conjunt que hem convingut anomenar comunitat educativa. I aquesta és la gran lliçó que han après i donat tots plegats, i de manera molt especial i específica els alumnes. La de la maduresa i la capacitat d’adaptació de la nova generació. Que, sortosament, dimarts es podrà veure les cares, sense mascareta.
