El juny del 1995, governant Felipe González, es va divulgar que el Cesid, antecedent de l’actual CNI, portava una dècada escoltant i enregistrant converses telefòniques a tota mena de personalitats. La llista incloïa empresaris, periodistes, ministres i fins i tot el rei Joan Carles. El monumental escàndol va fer saltar en primer lloc el cap dels espies, tinent coronel Emilio Alonso Manglano, però si el Govern esperava calmar els déus de la indignació amb aquest sacrifici, anava ben errat. Ben al contrari, l’oposició i els mitjans es van abraonar sobre la bretxa que s’acabava d’obrir a la muralla i van aconseguir eixamplar-la; els següents a caure van ser Julián García Vargas, ministre de Defensa, i el seu antecessor i llavors vicepresident, Narcís Serra. Tots dos van assumir responsabilitats polítiques per raó del càrrec però van negar haver conegut els fets. Al cap de nou mesos, el 3 de març del 2016, es van celebrar eleccions generals anticipades després que Jordi Pujol retirés el suport parlamentari al PSOE, al·legant que l’executiu estava tocat per l’acumulació d’escàndols. Les urnes van castigar els governants que no sabien resoldre els seus problemes (ni els dels ciutadans, amb l’atur al 20%) i van donar una majoria relativa al PP de José María Aznar, que va arribar per primer cop a la Moncloa amb el suport de CiU, negociat als salons del Majestic. Quatre anys més tard la majoria ja va ser absoluta i Aznar va deixar de parlar català en la intimitat. Ara, amb Pedro Sánchez al lloc de González i ERC al de CiU, tot tremola per un nou escàndol d’escoltes telefòniques, d’un abast que encara ignorem però que podria ser molt extens. S’especula amb fer rodar el cap de la directora del CNI, Paz Esteban, per calmar la indignació política, popular i periodística. I com fa disset anys, no hi ha cap garantia que el sacrifici, en lloc d’afermar la muralla, no li obri una bretxa que provoqui nous enderrocs i dinamiti la legislatura, per alegria de Feijóo i Abascal.
