Alarma de crisi de fam

Ser i fer. La dreta fa costat a Joan Carles I per ser qui és: un monarca, clau de volta d’una concepció immobilista del sistema institucional (el règim). Tant se val que la persona estigui plena d’ombres, i que només s’hagi lliurat de passar pels tribunals per la figura juràssica de la inviolabilitat, pel garantisme de les prescripcions i l’amabilitat d’algú d’Hisenda. En un ciutadà ordinari, el que ha fet Joan Carles de Borbó i Borbó és inacceptable i difícilment trobaria qui li retés homenatges; no pas si aspirés a guanyar unes eleccions. Però, en el seu cas, els paràmetres es capgiren i s’engega una operació de blanqueig i restitució «per ser vós qui sou». I vet aquí que, pocs dies després de la darrera rendició de la fiscalia, torna a territori espanyol, trepitja el palau de La Zarzuela i s’hi queda a dinar, i passa uns quants dies a Sanxenxo, el poble costaner de Galícia on el seu iot Bribón participa en unes regates. L’alcalde està content, i els qui tenen prou diners per navegar a prop de la reial figura, també.

Al final s’ha parlat més de l’IVA dels productes de la higiene femenina que de la resta del projecte de llei, però el que va aprovar dimarts el Consell de Ministres és important. Torna a les noies de 16 a 18 anys el control de la decisió d’avortar, que el PP va posar en mans dels seus pares, i introdueix la baixa per menstruació dolorosa a càrrec de l’Estat, entre altres novetats. Tot això quan el Tribunal Constitucional encara no s’ha pronunciat sobre la llei del 2010, de l’era Zapatero, que el PP va impugnar però que no va derogar en temps de Mariano Rajoy, amb l’argument que ja decidiria l’alt tribunal. Si les Corts aproven la nova norma, l’antiga decaurà, i amb ella el recurs. No dubtin que se’n presentarà un altre, perquè aquest tema és central en la guerra cultural entre conservadors i progressistes, tal com es pot comprovar ara mateix als Estats Units, on els governadors republicans es preparen per imposar prohibicions als seus Estats a l’empara d’una probable sentència del Suprem.

Obres una tapa de claveguera i apareix Villarejo. Aquesta setmana s’han divulgat unes converses que assenyalen la seva intervenció en els invents de l’Operació Catalunya contra l’independentisme –i que demostren el coneixement, ja presumit, que en tenia el Govern Rajoy–, en l’espionatge de Bárcenas –amb coneixement de Dolores de Cospedal, llavors secretària general del PP– i fins i tot en el muntatge que va dur Sandro Rosell a la presó durant dos anys, al cap dels quals va ser absolt perquè l’acusació no s’aguantava. Aquesta darrera és la veritable novetat de les revelacions; les altres només apuntalen el que ja es donava per sabut. I tot plegat apareix a temps que Pedro Sánchez ho utilitzi per replicar les acusacions per l’escàndol Pegasus. Contra les exigències de transparència va bé que arribi un canvi de vent i de focus. L’independentisme no s’ho empassa, naturalment, i Unidas Podemos tampoc. El Govern continua exercitant el número circense de la maroma.

Cada vegada que s’apropen eleccions municipals, i les properes són exactament d’aquí a un any, l’atenció de Catalunya es gira cap a Barcelona, on aquesta setmana l’alcaldessa Ada Colau ha fet pública la decisió d’optar a un tercer mandat, després que les bases de Barcelona en Comú li ho reclamessin per aclamació. Se sap que Maragall i Collboni repetiran com a caps de llista d’ERC i del PSC, i que Junts encara no sap com taparà el forat per la retirada d’Elsa Artadi. La música de balanç crític que acompanya les notícies sobre Colau als mitjans independentistes demostra que continua fent por. Una enquesta li augura repetir els deu regidors actuals però en dona tretze tant a ERC, que tornaria a ser la més votada, com al PSC, que seria segon. De manera que Collboni més Colau sumarien majoria absoluta, però el socialista reclamaria l’alcaldia. Reedició del pacte amb canvi de líder i amb ERC en el paper d’oposició, ocupant l’espai que durant tants anys va ser de Convergència.

Alberto Núñez Feijóo va pronunciar la paraula «nacionalitat» a les jornades del Cercle d’Economia, l’altra setmana, i els guardians de les essències van enfilar-se per les parets. Sobretot quan el seu secretari d’organització, Elías Bendodo, s’ho va agafar al peu de la lletra i va dir en una entrevista que Espanya és un Estat plurinacional. Ràpidament van despenjar el santcristo gros. Va ser tan forta la reacció de la dreta voxista, de la mediàtica i de la policia interna de l’ortodòxia pepera que Feijóo es va afanyar a deixar les coses clares: «Espanya no és un Estat plurinacional, no ho és ni ho serà, és una nació que garanteix l’autonomia de nacionalitats i regions», va dir a la seva Galícia, on se sent protegit. Però potser no n’hi haurà prou. Pot argumentar que les «nacionalitats» són a la constitució, però els sacerdots de l’església unitària denuncien des de sempre que la paraula invita al separatisme. Una cosa és el que agrada sentir als votants gallecs i una altra el que tolera certa Espanya.

El pacte per l’escola en català presenta característiques de manta curta: quan s’estira per tapar el cap es destapen els peus. El projecte de llei que va aconseguir el suport del PSC i els Comuns va ser rebutjat per Junts després de signar-lo, a causa de les protestes d’algunes entitats. Però l’alternativa que pot posar d’acord Junts i Esquerra no és acceptada pels socialistes, que reclamen el compliment de l’acordat. Aquesta alternativa, sigui en forma de llei o de decret, passa per explicitar en el seu text el rebuig a qualsevol percentatge d’ús d’una o altra llengua als centres, i per tant desafia la darrera interlocutòria del TSJC, que ordena al conseller d’Educació que dicti tot seguit les ordres oportunes perquè a cap escola o institut l’ensenyament en castellà no baixi del 25% de les hores de classe. I si alguna cosa no agrada als jutges i magistrats són les filigranes per desatendre les seves ordres; llavors el sistema judicial encavalca els papers de part ofesa i d’àrbitre que sanciona l’ofensa.

El Parlament espanyol va convertir en llei el manteniment del poder adquisitiu de les pensions, i les lleis obliguen els governs, però el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, és de l’opinió que aquesta s’ha d’incomplir o bé s’ha de modificar, perquè les xifres que ha assolit la inflació per l’efecte combinat dels embussos postpandèmics i la guerra a Ucraïna faran que la revisió de les prestacions a finals d’any sigui insuportable per a les arques de la Seguretat Social. Per això proposa que només les mínimes pugin, com la inflació, i les altres es quedin per sota, el que significa un empobriment dels perceptors. Però la revisió segons l’IPC és una part important del pacte de govern, i saltar-se-la el posaria en perill. El problema és d’on sortiran les misses si els càlculs del Cos són correctes. La resposta només pot ser l’endeutament, per la via directa o per la intermediació dels pressupostos generals, i les facilitats dels Estats europeus per endeutar-se tenen una data de caducitat pròxima.

A la dècada dels cinquanta del segle dinovè els pagesos de secà i els empresaris del cereal a Catalunya resaven aquesta jaculatòria: «Déu ens doni aigua i sol, i guerra a Sebastopol». La guerra de Crimea (1850-1856) va tenir entre altres la conseqüència de dificultar les exportacions per via marítima de les collites de blat de Rússia i de l’actual Ucraïna, amb la conseqüència d’un increment del preu als mercats internacionals, que al seu torn beneficiaven els qui en produïen i, sobretot, els financers que especulaven amb la producció. Però el que per a uns és riquesa per a altres és pobresa, fins i tot a Catalunya mateix, on també va augmentar el preu del pa i dels aliments relacionats amb els cereals, fet que va generar revoltes. Ara el bloqueig dels ports ucraïnesos del mar Negre, sigui per part de Rússia o per la mateixa Ucraïna que ha minat el d’Odessa, amenacen de provocar no sols un encariment del blat –que ja es dona– sinó una escassedat que es tradueixi en «inseguretat alimentària», és a dir, en amenaça de fam, per a centenars de milions de persones. Les sitges ucraïneses estan plenes de cereals que no es poden enviar als països que en depenen, sobretot al continent africà, i les reaccions arriben en cadena: l’Índia ha prohibit exportar la seva collita per assegurar l’abastiment intern. Al mateix temps, les sancions dificulten l’exportació de fertilitzants russos, també amb efectes alimentaris nefastos. Nacions Unides ja ha avisat que la crisi alimentària pot durar anys i ha demanat l’obertura dels ports, però de moment no li fan cas.