Japó envelleix

L’enfonsament demogràfic dels països desenvolupats té conseqüències tant en les perspectives econòmiques, com en les dinàmiques polítiques, com en els fluxos migratoris. No tothom ho aborda de la mateixa manera. Fem una ullada al què està passant al Japó, una de les grans potències econòmiques, de la mà de Rosalia Avila Tàpies, Doctora en Lletres per la Universitat de Kyoto. Directora del Centre Cultural Barcelona (CCB), Kyoto, Japó, a la revista EINES, número 48 (Fundació Josep Irla).

Segons aquesta professora, el Japó, des del 2010, perd població de forma accelerada. Poc partidari d’obrir les portes a la immigració, l’any 2023, el govern nipó ha aprovat un seguit de «mesures sense precedents» destinades a facilitar i augmentar la natalitat. L’evolució demogràfica ha estat promoguda per una caiguda brusca de la fecunditat, precedida al seu torn per una baixa mortalitat en totes les edats i d’una alta esperança de vida, que ha donat lloc a una situació anomenada en japonès «shôshi-kôreika» —baixa natalitat i envelliment poblacional— fins al punt d’arribar al descens de la població absoluta. Pel que fa a la fecunditat és d’1,26 fills per dona de mitjana, molt per sota del nivell que assegura el reemplaçament generacional, que és de 2,1. L’1 de gener del 2023 es va confirmar la disminució de la població en totes les 47 prefectures japoneses respecte de l’any anterior.

Això preocupa els dirigents japonesos per la reducció progressiva de la força laboral, dels consumidors i dels contribuents a les despeses públiques, tot i que s’aposti per augmentar la productivitat i la participació laboral de gent gran i de les dones. Per això s’han determinat un paquet de «mesures sense precedents» destinades a lluitar contra el fenomen per l’any 2024. Noves mesures natalistes «shôshika-taisaku» a través de reforçar el suport econòmic als pares i mares, enfocant-se a augmentar els ingressos de la gent jove, ja que es conclou que les generacions joves i en edat de reproducció dubten de tenir fills per l’alt cost que suposa la seva criança al Japó. Dades estadístiques indiquen que les causes perquè les parelles no tenen el seu nombre ideal de fills és perquè «costa massa criar i educar els fills» —56,3%—, seguida per la de «desagrada aguantar canalla amb l’edat» —39,8%—.

De moment, s’entreveuen dos línies d’acció: promoure un subsidi per cada fill i cobrir salarialment el descans laboral per maternitat/ paternitat. La concreció de les mesures són, primer, un subsidi per cada fill, eliminant el llindar màxim d’ingressos familiars a l’hora de rebre subsidis per la criança, i extensió dels subsidis a totes les famílies amb menors a càrrec seu; ampliació dels ajuts mensuals per fills fins als 18 anys: 10.000 iens pel primer i segon fill, i 30.000 iens pel tercer fill en endavant. I després, garantir la cobertura salarial per permís post natal parental, referit al descans laboral per maternitat/ paternitat i ajuts per afrontar les despeses del part.

No queda gens clar, però, d’on sortiran les misses per pagar tot això. En una enquesta realitzada entre la població no hi havia unanimitat sobre els llocs d’on havien de sortir els recursos. El primer ministre s’ha compromès a augmentar el pressupost, però els japonesos es mantenen escèptics respecte a l’efectivitat de les mesures públiques. Oimés sabent que viuen al país desenvolupat més endeutat del món, amb un deute públic brutal —el 263% del PIB el març de 2023—, i desitgen que el govern redissenyi la despesa pública sense haver d’augmentar-la, ni apujar impostos.

La professora Avila considera que l’enfocament oficial a la resolució de la disminució de la natalitat i del declivi poblacional és insuficient, perquè les noves mesures se centren en un marc de suport econòmic a les famílies joves. Constata que caldria combinar aquestes mesures amb actuacions en altres variables que també influeixen en el comportament demogràfic de la població. En aquesta llista de variables hi ha lloc per a les polítiques socials, educatives i migratòries; per canviar actituds i normes discriminatòries, i així poder crear les condicions per a una veritable conciliació de la vida laboral i familiar, i una distribució entre homes i dones més igualitària de les tasques domèstiques. I el gran tema tabú fins ara: l’obertura immigratòria del Japó, que suposaria una ruptura mental i socioeconòmica comparable a l’anomenada Revolució Meiji (1868) que va significar la fi de l’Antic règim i l’entrada al capitalisme d’Estat i l’expansió imperialista.