No n’hi havia per a tant!

Quan un país s’integra en una aliança militar s’obliga a complir els acords que es prenen en les assemblees d’estats membres, de manera que Espanya difícilment pot ignorar el que es va prendre justament a la cimera de Madrid per augmentar la despesa militar fins al dos per cent del PIB, que en el cas espanyol suposa quasi doblar l’actual. Però la primera modificació pressupostària ja ha aixecat les protestes d’Unidas Podemos i ha mostrat una nova imatge de divisió dins el govern de Pedro Sánchez. En aquest guió cadascú fa el seu paper, Sánchez el de governant complidor de compromisos i soci fiable dels aliats occidentals, i UP, de pacifista antibel·licista contrari a gastar diners en canons i municions quan hi ha tantes necessitats socials. El PP també fa el seu paper de burxador inclement quan pregunta d’on sortiran els diners. Però l’única manera de no gastar-los seria abandonar l’OTAN i quedar-se sense paraigua en un món complicat. Per exemple, què passaria amb el Marroc si Madrid fes enfadar Washington?

Atenció a aquest literal: «La Federació Russa és l’amenaça més important i directa per a la seguretat dels Aliats i per a la pau i l’estabilitat a la zona euroatlàntica. Pretén establir esferes d’influència i control directe mitjançant la coacció, la subversió, l’agressió i l’annexió. Utilitza mitjans convencionals, cibernètics i híbrids contra nosaltres i els nostres socis. La seva posició militar coercitiva, la retòrica i la provada voluntat d’utilitzar la força per perseguir els seus objectius polítics soscaven l’ordre internacional basat en regles. Està modernitzant les seves forces nuclears. (...) Té com a objectiu desestabilitzar els països del nostre est i sud. (...) L’acumulació militar de Moscou, incloses les regions del Bàltic, el mar Negre i el Mediterrani, juntament amb la seva integració militar amb Bielorússia, desafien la nostra seguretat i els nostres interessos». Forma part del document «Concepte estratègic OTAN 2022», avalat per la cimera de Madrid, i que compromet l’Estat espanyol, ja que en forma part.

El Tribunal Constitucional va advertir el Parlament de Catalunya que el diputat exiliat Lluís Puig no podia delegar el vot, i això posava la mesa i la presidenta Borràs en el dilema de desobeir o no. Al final, la mesa va decidir admetre la delegació, però quan es va produir la votació, va passar una cosa estranya: El vot delegat no va aparèixer a la pissarra electrònica, però la presidenta el va sumar. Així, la pissarra deia 133 vots a favor i Borràs en va anunciar 134. L’explicació que s’ha donat és que així no es posa en perill legal els funcionaris de la cambra. La discrepància no altera els efectes d’una votació com la de dimecres, una d’aquelles proposicions benintencionades que s’aproven per unanimitat, però cal preguntar-se què passaria amb una de més igualada en què un sol vot decantés la balança. Val el que registra el sistema electrònic o el que diu la presidenta de viva veu? Ara cal esperar si el desafiament té conseqüències judicials i suma un altre procediment a la llista que no para de créixer.

Laura Borràs té raó quan diu que és innocent en la causa que la pot dur a judici, ja que el nostre sistema legal considera que tothom ho és mentre un tribunal no estableixi el contrari. Se’n diu presumpció d’innocència i no impedeix que jutges i policies tinguin sospites i les investiguin. La presidenta del Parlament de Catalunya és sospitosa d’haver fragmentat contractes per adjudicar-los a un amic, fet que constituiria diversos delictes; el jutge ha decidit que ha de ser jutjada, i un article del Reglament del Parlament exigeix la suspensió de drets i deures als diputats contra els quals s’obri judici per corrupció. No demana que siguin culpables, només que se’ls processi o se’ls obri judici oral; en aquesta situació no poden exercir. Si els declaren innocents, tornaran (si no han plegat perquè el seu grup no perdi votacions. I si els declaren culpables, probablement els inhabilitaran. Per tant, el «soc innocent» exhibit per la presidenta per descartar qualsevol «pas al costat» no és una protesta aplicable a aquesta previsió reglamentària.

El gas natural no és una energia neta ni renovable, ja que la seva combustió emet gasos d’efecte d’hivernacle i és d’origen fòssil. L’energia nuclear tampoc no és renovable, ja que funciona amb un mineral que s’extreu del subsol, ni és neta, ja que genera residus altament contaminants, encara que no es llancin a l’aire. Però totes dues han estat etiquetades com a verdes per la Comissió Europea, i el Parlament Europeu ho ha validar aquesta setmana tot i que profundament dividit. L’etiqueta verda, que el gas mantindrà fins al 2035 i la nuclear fins al 2050, permet subvencionar amb fons públics les inversions en noves instal·lacions, i suposa admetre les enormes dificultats per avançar en la transició energètica en un escenari de turbulències com l’actual, quan Alemanya, per exemple, torna a cremar carbó per no dependre dels hidrocarburs russos. Els alemanys es resisteixen a bloquejar el gas rus malgrat la guerra, i els francesos renoven l’aposta per les centrals nuclears, que els doten d’una alta independència energètica.

Arriba l’hora del debat de política general al Congrés dels Diputats, que en el seu moment va rebre el nom popular de «sobre l’estat de la nació» per analogia al discurs «sobre l’estat de la Unió» del president dels Estats Units al Capitoli. Aquest any el president del PP, Núñez Feijóo, s’asseurà al lloc de cap de l’oposició, ja que, com a senador, té accés a l’hemicicle en aquesta sessió, però no hi podrà intervenir perquè no és diputat. Podrà, això sí, fer comentaris a cau d’orella a Cuca Gamarra. Sánchez s’agafarà probablement a les xifres per dir que Espanya va bé, i l’oposició s’agafarà a altres xifres per argumentar el contrari, però res del que diguin alterarà l’estat d’ànim d’una societat llançada a gastar, en la qual ofertes de treball no troben qui les demani, però que viu amb angúnia la inflació i amb por el so dels tambors que anuncien recessió després de les vacances, a causa de l’augment del preu del diner. Una recessió que, de tan anunciada, potser s’interpretarà com una profecia autocomplerta.

Al rei Joan Carles «se l’està tractant d’una manera que no es mereix». Ho ha dit aquesta setmana l’expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy, durant el mandat del qual sa majestat va abdicar acorralat per diferents escàndols, que eren només la punta de l’iceberg que aniria emergint fins a empènyer-lo a unes vacances permanents a la terra dels petrodòlars. Rajoy creu que el balanç de la trajectòria de l’emèrit és molt positiva i que va ser ell, en persona, qui va portar la democràcia a Espanya. Una tesi que comparteixen molts que van transitar del règim anterior a l’actual perquè el rei també ho feia, i que s’haurien quedat en el model autoritari si el successor de Franco hagués mantingut el franquisme, com va succeir els primers mesos del seu regnat. Rajoy treu ferro als fets que han enviat Joan Carles a Abu Dhabi amb l’argument que «tothom comet errors» i no cal acarnissar-s’hi, i posa com a exemple la seva mateixa formació, el Partit Popular: el que li va passar arran del cas Gürtel va ser, diu, «profundament injust». El que li va passar és que es va formar una coalició d’esquerres i nacionalismes per expulsar-lo del Govern amb una moció de censura a favor de Pedro Sánchez. «Hi va haver gent del PP que va fer el que no s’havia d’haver fet, però el tracte que es va donar al partit va ser exagerat». El rei és un gran patriota que va fer un gran servei i, en canvi, li fan pagar alguns «errors». El PP, un partit al qual s’ha maltractat de forma exagerada perquè algú va fer el que no tocava. Víctimes d’una societat desagraïda. Quines coses que passen.