En Dalmases i na Joana

La pregunta era quina excusa trobaria el PP per no pactar la renovació del Poder Judicial, i la resposta ha estat la reforma del delicte de sedició, compromesa per Pedro Sánchez amb ERC per aquesta legislatura. Si no hagués estat per aquest motiu, hauria estat per un altre, ja que la qüestió consisteix a mantenir el control conservador tant del Consell General del Poder Judicial com del Tribunal Constitucional. Del primer en depèn el nomenament dels càrrecs judicials més rellevants, així com una part del Constitucional, i controlar aquest és una gran eina per compensar la majoria progressista de les Corts (igual com passaria al revés). Per tant, el PSOE ha d’optar entre eternitzar la paràlisi o acceptar un pacte que mantingui les majories dretanes als dos organismes. L’avantatge que obté de la situació és que, si vol, l’allibera de responsabilitat; sabent que el veritable obstacle no és la reforma de la sedició, pot mantenir-la damunt la taula. Una altra cosa és que en tingui ganes.

Titular del diari El Mundo, ben arrenglerat amb la dreta espanyola i enemic declarat del Govern d’esquerres: «El PP tem la reacció de la ‘dreta política, judicial i mediàtica’ al pacte del CGPJ». Al cap de poques hores el PP trencava el principi d’acord. Les cometes indiquen que l’expressió «dreta política, judicial i mediàtica» l’ha utilitzada algun interlocutor del diari a dins del partit, de manera que el titular s’interpretaria com a mera informació, però en el joc del poder que es juga a Madrid també es pot interpretar com una advertència a Núñez Feijóo: si pactes amb els socialistes el desmantellament de les posicions conservadores al Poder Judicial et caurà al damunt una pedregada que et deixarà blaus a totes les parts del cos. D’altra banda, i com indicava un altre comentarista, tenint en compte que el PP és el principal partit de la dreta política, a quina altra dreta hauria de témer? I si El Mundo és capçalera de referència de la dreta mediàtica, com cal llegir l’advertència?

L’obstacle per reformar el delicte de sedició no és només que la dreta nacionalista espanyola continuï instal·lada en un «a por ellos» consubstancial amb la seva naturalesa, sinó també les resistències que troba a dins d’un sector de les esquerres, si és que la totalitat del PSOE es pot situar en aquest calaix. El president manxec García-Page no és l’únic dirigent socialista que vol veure Puigdemont encadenat als calabossos del Suprem; a Catalunya sabem que la identitat nacional és un vector d’actitud política capaç d’exercir una força superior a l’oposició entre dretes i esquerres, i a Espanya passa el mateix. «Pactar amb els que volen trencar Espanya» és una amenaça susceptible d’alarmar espanyols de tots els colors, especialment quan s’afegeix «a canvi d’aprovar els pressupostos i mantenir-se a la Moncloa». Pot haver-hi diferències en la intensitat, però el sentiment profund és àmpliament compartit, i constitueix el principal obstacle a la ruta dialogada cap a l’autodeterminació.

La renovació del Poder Judicial i la reforma del delicte de sedició es triangula amb el tràmit dels pressupostos generals de l’Estat, que aquesta setmana han superat el tràmit d’esmenes de devolució amb 186 vots a favor de tramitar-los davant els 159 contraris, de manera que s’aplana el camí cap als tercers pressupostos consecutius d’aquesta legislatura aprovats en temps i forma per la majoria de la investidura i sense que el soroll general hagi modificat el repartiment de papers, perquè la reflexió sobre els números posa sordina a la xerrameca ambiental. ERC s’ha alineat un cop més amb Pedro Sánchez malgrat que aquest insisteix a dir que pressupostos i sedició pertanyen a carpetes diferents. Però la tramitació dels comptes tot just ha començat, i els socis accidentals del Govern tindran encara moltes ocasions per collar-lo i exigir contrapartides per ensenyar als seus electors. Si en el cas d’ERC serà la sedició, seran inversions fiables, o seran promeses buides, ja s’anirà veient.

L’actitud del PP distreu d’examinar una qüestió que en altre cas es mostraria com a rellevant: l’acord per la reforma del delicte de sedició està encara força verd i la seva maduració presenta aspectes problemàtics, ja que les posicions de partida estan distanciades. ERC reclama la desaparició del delicte o, a tot estirar, una neutralització que el redueixi a la categoria dels desordres públics; això obriria la porta que els exiliats tornessin sense haver d’ingressar a presó i que es donessin per complertes les inhabilitacions dels condemnats. El PSOE, per complir la promesa d’homologar la tipificació als estàndards europeus (d’altra banda prou variats), només considera reduir el topall màxim de les penes més o menys a la meitat, situant-les entre els sis i els set anys, que no permetrien cap dels objectius republicans. Per això els socialistes insisteixen que la majoria no és clara; la seva inconsistència es demostraria quan s’entrés al detall del canvi legislatiu.

Cada any tothom presta molta atenció als diferents debats pressupostaris, però després no se’n presta tanta al seu compliment, excepte quan la seva absència resulta escandalosa. Fa unes setmanes es va saber que durant la primera meitat de l’any l’Estat només havia executat a Catalunya un 16% de les inversions pressupostades territorialitzables, i amb aquest precedent els pactes per als de l’any vinent sonen a música celestial. Però ara s’ha conegut que la Generalitat només ha executat un terç de les seves inversions durant els primers nou mesos de l’any, una dada que també fa pensar en angelets tocant l’arpa ara que s’apropa la negociació dels pressupostos catalans. Al final, el que compta és que el ciutadà palpi el resultat de la despesa, més enllà de percentatges amunt o avall, i si d’aquí a les properes eleccions generals es mantenen el problemes infinits de Rodalies, posem per cas, o estan a mig fer millores en carreteres engegades fa quatre anys, potser els votants passaran factura.

El catalanisme sempre ha mirat cap a Europa confiant que de les democràcies de «nord enllà», que en deia Espriu, n’arribarien comprensió i ajuda en la batalla contra un Estat espanyol endarrerit. Però en les últimes dècades la imatge exterior d’Espanya ha canviat i, a més a més, el castellanisme ha après la lliçó i també toca les tecles comunitàries amb algun èxit: el Parlament Europeu enviarà una missió a Catalunya per comprovar si les escoles maltracten el castellà. La iniciativa va ser d’una diputada de Ciutadans en una comissió amb presidenta del PP, però els altres grups parlamentaris hi van estar d’acord. Mentrestant, el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit, com calia esperar, la qüestió formulada pel Tribunal Superior de Catalunya sobre la constitucionalitat del decret que no només elimina els percentatges lingüístics a les escoles –i per tat neutralitza la sentència del 25%– sinó que priva el castellà de l’adjectiu «vehicular», substituint-lo pel de «curricular».

Després d’animar el cinquè aniversari de l’1 d’Octubre engegant el procés cap a la sortida del Govern, Junts ha decidit commemorar el del 27 d’Octubre amb un festival de foc amic que ha deixat tothom bocabadat. Aquesta vegada no ha estat cap maniobra pèrfida dels antics socis, tot i que hi hagi qui busqui fantasmes, sinó la pura i dura batussa entre els dos sectors evidenciats en la consulta interna: els seguidors de Laura Borràs i els que no la suporten. L’informe de Magda Oranich sobre l’esbroncada a una periodista de la mà dreta de Borràs, Francesc de Dalmases, ha portat aquest a deixar els càrrecs orgànics, però la crisi no s’ha tancat perquè a l’executiva hi va haver crits i paraules dures que van deixar pells encetades i ferides obertes. El problema de fons és que una part del partit creu que la sortida del Govern va ser un error i l’altra part, la guanyadora de la consulta, se sent tanmateix amenaçada pel 42% de vots contraris i pel fet que aquests vots inclouen una part molt important de l’estructura orgànica. El laurisme té avantatge quan es convoca la base, però els contraris el tenen a l’aparell. Amb aquest embolic en marxa ha aparegut el cas Joana Masdeu, nom fals d’un compte a twitter que defensava Dalmases i deia pestes de Jordi Sànchez i Albert Batet. Darrere la que es presentava com a periodista parlamentària s’ha assenyalat una persona de l’entorn de Borràs (que ho nega). De comptes falsos a les xarxes, utilitzats per fustigar els adversaris polítics, n’hi ha a cabassos; la novetat és que aquesta vegada s’ho fan entre ells a dins de Junts.