La dreta no suma i Sánchez encara un nou trencaclosques

Un acudit que ahir ja circulava per les xarxes deia que s’havia vist el cap de prediccions d’una important empresa de sondejos demanant l’ingrés a una cartoixa, que és la mena de convent on impera la regla del silenci. Excepte el CIS de Tezanos, que ningú no es prenia seriosament, quasi totes les enquestes (se n’han arribat a publicar sis al dia) deien que la majoria absoluta de la combinada PP-Vox era entre possible, probable i segura, i les forquilles oscil·laven entre quatre diputats per sota i vuit per sobre. Doncs no. El PP ha guanyat, com esperava tothom (excepte Tezanos), però els partits que han pactat al País Valencià, a les Illes, a Extremadura... es queden sense la majoria absoluta, i el que és pitjor per a ells, amb molt escasses possibilitats d’aconseguir els vots o les abstencions necessàries per lligar una votació d’investidura.

El PP ha guanyat les eleccions si entenem que guanyar-les consisteix a quedar en primer lloc en la xifra d’escons. Però el sistema institucional espanyol és de base parlamentària i el cap de govern l’elegeix el Congrés dels Diputats. És, de fet, un sistema de doble volta que en la primera elegeix els qui votaran a la segona. La victòria es decideix a l’hemicicle de Madrid, on el PP ha aconseguit menys escons dels necessaris per garantir el tomb que perseguia. En altres circumstàncies podria treure pit de la diferència entre la xifra assolida i els 89 que va obtenir Casado fa quatre anys, però la comparació que compta es fa amb les expectatives, i aquestes consistien a passar la piconadora a partir de l’eufòria per haver tenyit de blau el mapa de les autonomies i els ajuntaments a les eleccions del 28 de maig.

Feijóo ha quedat lluny del seu objectiu primari de situar el PP entre els 150 i els 160 diputats per dotar-se de la força necessària per governar sol i exigir a Vox un suport extern sense gaires condicions. I tampoc no aconsegueix l’objectiu subsidiari de garantir-se la investidura ficant els de Santiago Abascal al Govern. L’amenaça d’aquesta combinació li hauria servit per pressionar el PSOE a favor d’una abstenció constitucionalista. Pedro Sánchez, l’home del «no és no», ho ha rebutjat amb contundència, però un nombre important de quadres i barons socialistes, amb el felipisme-guerrisme al darrere, hi estaria a favor per tal de deixar de dependre de «comunistes i separatistes». Si calgués, el farien saltar com al 2016.

Quant a Pedro Sánchez, l’objectiu per al seu partit era no baixar dels 120 diputats que va aconseguir a les eleccions anteriors, i l’ha aconseguit. Si ell no baixa i el PP puja, l’explicació que pot oferir és que els de Feijóo s’han menjat els votants i els diputats de Ciudadanos i també s’han beneficiat de la reculada de Vox, que perd a la ratlla de la vintena d’escons, de manera que la causa de la victòria conservadora és el reagrupament de les dretes i no pas una ensulsiada de l’esquerra. El secretari general socialista salva el coll... de moment.

L’opció del bloqueig

Però el que busca Sánchez és tornar a governar, i per fer-ho necessita que Feijóo fracassi en l’intent d’investidura, si és que s’atreveix. Que obtingui més vots en contra que a favor. PSOE, Sumar, ERC, Junts, PNB i Bildu votaran en contra, i sumen majoria absoluta. Ara bé: després caldrà que Sánchez es presenti i rebi més vots afirmatius que negatius. PP i Vox hi votarien en contra, i són més que PSOE i Sumar. Per ser investit necessita el vot a favor dels bascos, força probable, d’un dels catalans, i que l’altre s’abstingui. Si ERC vota a favor i Junts en contra, la investidura falla. També si tots dos s’abstenen.

Si ni Feijóo ni Sánchez són investits, s’obre l’escenari d’una repetició electoral. Seria la tercera vegada consecutiva. Però l’amenaça del bloqueig és probable que posés en marxa una fenomenal campanya per terra, mar i aire, des de l’economia i els mitjans, i potser des d’Europa, a favor d’un gran pacte entre populars i socialistes liderada per Feijóo com a cap del primer grup parlamentari, per sortir de l’atzucac i emprendre un programa de reformes en la línia de rebaixar el deute i el dèficit i desencallar la renovació del poder judicial. Com s’ha comentat més amunt, aquesta opció implicaria la neutralització i defenestració de Pedro Sánchez de la direcció socialista, fet que al seu torn obriria una crisi traumàtica al si de la formació.

Allunyada l’amenaça d’un govern amb Vox marcant la pauta centralista, l’independentisme català té la clau del bloqueig i ha de decidir si hi sortiria guanyant o perdent.