La preeclàmpsia és una complicació greu de l’embaràs associada a una elevada morbimortalitat materna i fetal, que apareix entre l’1 i el 2% de les gestants. En la majoria dels casos, debuta com una hipertensió i símptomes inespecífics com nàusees, vòmits, edemes, mal de cap o alteracions visuals, entre d’altres.
L’avaluació de la gravetat del quadre clínic és molt important, ja que la preeclàmpsia pot complicar-se i donar lloc a l’aparició d’altres entitats clíniques encara més greus tant per la mare com per al fetus. Per tant, la prevenció, el diagnòstic precoç i el seguiment de les gestants és summament important.
Avui en dia, sabem que hi ha diferents factors que podrien predisposar a l’aparició d’una preeclàmpsia. Per una banda, tenim els factors materns (antecedents familiars de preeclàmpsia, preeclàmpsia en una gestació anterior, índex de massa corporal elevat, embaràs múltiple i embaràs per tècniques de reproducció assistida, entre d’altres) i, per altra banda, els factors genètics i una mala adaptació del sistema immunitari.
Existeixen diferents teories sobre la patogènia de la preeclàmpsia. La més acceptada està relacionada amb una afectació del procés de vascularització de la placenta que afecta a la perfusió materna-fetal i, en conseqüència, a l’oxigenació del fetus. En un embaràs normal, per tal de que es produeixi un correcte desenvolupament de la circulació materna-fetal, són necessaris una sèrie de factors reguladors presents a la placenta humana. Alguns d’aquests factors són: el factor de creixement endotelial vascular (VEGF), el factor de creixement placentari (PlGF) i la tirosina-cinasa 1 soluble tipus fms (sFlt-1), entre d’altres. Un desequilibri d’aquests factors tindria lloc durant la preeclàmpsia.
S’ha vist, que les concentracions de PlGF a nivell sanguini augmenten progressivament durant el primer trimestre d’un embaràs normal. Una disminució de la concentració sèrica de PlGF durant el primer trimestre, podria fer sospitar d’una futura aparició de preeclàmpsia. Per tant, ens trobem davant d’un marcador bioquímic que es podria utilitzar com a paràmetre de cribratge de preeclàmpsia durant el primer trimestre, més concretament entre les setmanes onze i tretze de gestació, que és quan el PlGF sembla patir un descens més pronunciat. A part dels marcadors bioquímics, també s’utilitzen els marcadors de tipus clínics, biofísics i ecogràfics. La combinació dels diferents marcadors en un model estadístic de predicció de preeclàmpsia, permetria obtenir un cribratge altament sensible i específic. Actualment, els laboratoris d’anàlisis clíniques disposen de programes informàtics de càlcul de risc, en termes de probabilitat, on s’apliquen models estadístics basats en algoritmes de càlcul. D’aquesta manera, és possible calcular el risc individual per a cada gestant de patir una futura preeclàmpsia.
Recentment, s’ha estudiat el paper de l’àcid acetil salicílic (aspirina) com a tractament preventiu de la preeclàmpsia. Alguns estudis conclouen que iniciar el tractament amb aspirina de forma precoç pot reduir l’aparició de la preeclàmpsia en un percentatge molt elevat. Tot i així, l’aspirina no està indicada a les gestants de forma universal, sinó particularment a aquelles que tenen un risc elevat de desenvolupar una preeclàmpsia. És per això, que una de les aplicacions que té el cribratge de preeclàmpsia és precisament la d’establir la indicació d’aspirina en funció del resultat del risc.
Així doncs, el cribratge de preeclàmpsia durant el primer trimestre de gestació aporta molta informació al clínic i no suposa un risc afegit per a la gestant.
