La coalició, una fórmula habitual a Europa

La cancellera Angela Merkel encapçala la segona gran aliança amb els socialdemòcrates en les tres legislatures en què ha governat

28.12.2015 | 07:41

Recórrer al diàleg. Catorze dels vint països de la Unió Europea, més Noruega i Islàndia, que no formen part del club, es governen amb coalicions de centredreta o centreesquerra, que van des de bipartits com a Alemanya o Àustria fins a fórmules de quatre o cinc partits, com a Bèlgica, un estat que viu fragmentat entre flamencs i valons.

E
ls resultats fragmentats de les eleccions generals d'Espanya obren la porta a una eventual coalició de partits per formar govern, una forma d'aliança fins ara inèdita al país, però d'una gran tradició a la majoria dels socis de la Unió Europea (UE).
Els països nòrdics apareixen com a paradigma dels governs pluripartidistes, encara que Dinamarca explora des del juny les possibilitats d'un executiu en franca minoria encapçalat pel Partit Liberal de Lars Løkke Rasmussen, que va aconseguir el 19,5 % dels vots i només disposa de 34 dels 179 escons del Parlament. Governa amb el suport a la cambra del bloc de la dreta, que va superar en vots el bloc de centreesquerra de la fins llavors primera ministra, la socialdemòcrata Helle Thorning-Schmidt. Els socialdemòcrates van ser la força més votada en els comicis del juny i l'ultranacionalista Partit Popular Danès, de tall xenòfob, va escalar fins al segon lloc, però va rebutjar entrar a l'executiu al·legant que podria tenir més influència com a suport extern que no pas formant part del govern.
A Suècia, des de l'octubre del 2014 el socialdemòcrata Stefan Löfven lidera en minoria un executiu de coalició amb els ecologistes. Al cap de poc de prendre'n possessió, en presentar el seu primer projecte de pressupostos, Löfven va comprovar les dificultats de no tenir majoria parlamentària i va arribar a convocar eleccions anticipades, però va desistir-hi després que l'Aliança de centredreta li garantís la governabilitat. L'objectiu comú: impedir que els ultradretans Demòcrates de Suècia, la tercera força parlamentària, influís en la política nacional. Un altre soci europeu, Finlàndia, i dos que no ho són, Islàndia i Noruega, també disposen de coalicions de govern, uns acords que formen una part intrínseca de la història democràtica de Letònia, Estònia i de la veïna Alemanya.

El cas alemany
El 2013 els conservadors d'Angela Merkel van quedar a cinc escons de la majoria absoluta, però des del primer moment van descartar un govern monocolor amb suports puntuals i van sondejar possibles coalicions fins a tancar un acord amb la segona força, el Partit Socialdemòcrata (SPD). És la segona gran coalició que presideix Merkel en les seves tres legislatures com a cancellera. A Àustria, la gran coalició signada després dels comicis del 2013 és a l'inrevés: el primer ministre és el socialdemòcrata (SPÖ) Werner Faymann, que governa amb els populars (ÖVP) de Michael Spindelegger, el ministre d'Exteriors.
A Itàlia, els governs de les dues últimes dècades s'han format gràcies a coalicions de centredreta i de centreesquerra, però de caràcter tan heterogeni i feble que la manca de suport d'un petit grup provocava la caiguda de l'executiu. Els últims anys el país viu en una anomalia encara més gran perquè els últims tres primers ministres no han sortit elegits de les urnes: Mario Monti, Enrico Letta i l'actual, Matteo Renzi. Matteo Renzi va obtenir la investidura el febrer del 2014, gràcies al suport del Partit Demòcrata (PD) i de les forces centristes com Elecció Cívica (SC) i el partit del Nou Centredreta.
El cas més recent de govern de coalició l'ha protagonitzat Portugal, on les seves últimes eleccions de l'octubre passat van deixar un escenari sense majories absolutes que finalment va derivar cap a una solució inèdita en els seus 40 anys de democràcia: un govern liderat pel partit que va acabar segon en els comicis, el socialista, amb un acord d'esquerres, que va provocar la caiguda després de menys d'un mes del conservador Passos Coelho, a qui el president Anibal Cavaco havia encarregat un executiu en minoria. Als països del Benelux també és tradició la formació de governs de coalició, una fórmula a la qual Holanda ha recorregut després de les eleccions del 2012 i que té un govern presidit pel primer ministre liberal Mark Rutte, del qual formen part els laboristes del PvdA. A Luxemburg governa des del 2013 el liberal Xavier Bettel, en coalició amb socialistes i verds.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Calendari laboral i escolar 2017/2018

Calendari laboral 2017 a Catalunya

Calendari Laboral 2018 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2017/18

 

Enllaços recomanats: Premis cinema