Un estudi dels professors Luis Garicano i Vicente Cuñat, de la London School of Economics, va establir l'any 2009 una relació entre un grau més alt de politització, menys experiència professional i un nivell acadèmic inferior dels consellers de les entitats financeres amb una propensió més alta a incórrer en errors de gestió.

Encara que per a molts autors va ser suficient per explicar la crisi de gran part de les caixes d'estalvis, aquest patró interpretatiu, encara que mereix atenció, no resol per què les caixes basques i altres van sobreviure a l'hecatombe (i amb solvència) malgrat tenir més polítics que algunes que van desaparèixer.

Tampoc serveix per determinar per què el Banc Popular es va introduir en la bombolla immobiliària quan mai ho havia fet i es va deixar arrossegar quan en el seu consell hi havia professionals molt estimables, inversors versats i cap representació política i sindical.

Banesto es va enfonsar el 1993 amb una notable presència de famílies amb llarga experiència bancària, professionals reconeguts, empresaris amb llarga executòria i un catedràtic versat en crisis financeres.

El mateix cal dir dels grans bancs privats dels Estats Units i Europa que van haver de ser rescatats pels governs, malgrat que, a diferència de les caixes d'estalvis, cotitzaven en borsa i estaven sotmesos a l'escrutini dels seus accionistes, del mercat, els analistes, brokers i fons, i no només al dels seus òrgans i auditors, amb el que es pressuposa més control.