"Sempre he volgut vestir l'esperit i no el cos, les talles no m'interessen"

Diu que de petit dibuixava una casa, els arbres, i una se-nyora que passava per davant. Podia oblidar-se detalls de la casa, però cap ni un de la senyora que vestia americana, barret, fulard... Creu que aquí va néixer el Jordi Rafart dissenyador?

És una afició innata i ho recordo en dos moments de la infantesa: quan dibuixava sempre tenia més detalls per a les persones, sobretot per a les senyores. Les elaborava molt més que els animals, per exemple. De mica en mica, van desaparèixer els paisatges i van quedar les senyores soles. També recordo que recollia els retalls de les robes que cosia la meva àvia i feia petites creacions amb nines: amb el puny d´una camisa vaig fer la cintura d´una faldilla per a una nina quan tenia 7 anys.

Una afició convertida en professió...

És perfecte. Jo sempre corria per la botiga dels meus pares dibuixant aquestes històries fins que als 14 anys vaig apuntar-me a un curs d´estiu de disseny. Aquell moment va ser clau. Amb la meva família estiuejàvem a Tarragona i passejant pel nucli antic vam veure una escola que va ser la meva porta d´entrada al món del disseny: allà em van ensenyar a estructurar el que tenia al cap, va ser el primer pas per professionalitzar-me i trobar sentit al que m´agradava. El vaig fer dos o tres estius i vaig veure que allò que somniava era possible, en una època on era impensable que algú volgués dedicar-se al disseny.

I després va fer el Graduat Superior de Disseny Tèxtil i Moda, a l'ESDI de Sabadell.

Sí, i va ser molt interessant perquè vaig trobar un entorn que no tenia fins a aquell moment. A l´escola vaig conèixer gent amb les mateixes inquietuds que jo i vaig sentir-me més còmode, i a la vegada més espantat, perquè vaig haver-me d´espavilar per adquirir uns coneixements que la resta ja tenien, perquè venien més preparats que jo.

Pocs dies després de presentar el projecte de final de curs ja va trobar feina. Com va ser?

El 2 de juliol del 2004 vaig presentar el projecte de final de carrera i el 16 d´aquell mes ja treballava. Van dir-me que hi havia una plaça a l´empresa David Valls d´Igualada, vaig presentar-m´hi i em van agafar. Vaig estar-hi tres anys i vaig aprendre-ho tot, va ser realment la meva escola de veritat, sense desmerèixer la resta. Durant aquest temps se´m va potenciar molt a nivell creatiu i vaig tenir moltíssima sort. Vaig col·laborar amb altres empreses i projectes fins que va arribar-me a les mans la possibilitat de fer una petita col·lecció, l´any 2007, a l´Ego de Cibeles de Madrid, una plataforma per a joves dissenyadors.

Però la seva roba no hi va desfilar perquè era massa funcional, oi?

Exacte. M´hi vaig presentar i el meu projecte no va ser escollit d´entre els més bons. La meva col·lecció no va desfilar aquella temporada perquè era massa comercial, molt per portar. Però en canvi, al mercat paral·lel a les desfilades, on vaig poder exposar les meves creacions, vaig tenir molt d´èxit. Jo no m´esperava res de res, perquè fins i tot vaig veure que el que feia jo no tenia res a veure amb el de la resta de dissenyadors, però vaig tenir la gran sorpresa que el primer dia, només arribar, una senyora s´havia enamorat de les peces que tenia al meu estand. Tenia un casament aquella mateixa tarda i va dir-me que substituiria el vestit de Jean Paul Gaultier que s´havia comprat per un de meu, perquè va dir que aniria molt diferent, perquè allò era únic. Aquella va ser la meva primera venda i vaig tornar a casa amb menys de la meitat de la maleta.

Això el va animar?

Sí, em va donar un impuls per ensenyar la col·lecció i vendre-la. La primera botiga que em va comprar va ser a Berga, Lola Martí. I a partir d´aquí vaig anar agafant diversos compradors per fer créixer la bossa de clients. La meva filosofia és que la moda ha de ser funcional i per portar, que tingui sentit. Altres companys que van desfilar en aquell moment han tancat perquè, en canvi, la seva roba no era funcional.

Ja fa deu anys de la seva primera col·lecció oficial sota la marca de Jordi Rafart. S´esperava arribar on és ara?

No m´ho esperava, però quan vaig començar ho vaig fer amb poc sentit comú, tenia 24 anys i vaig atrevir-m´hi sense ser gaire racional. Estic molt content del que he fet. Tot i que hi ha hagut moments durs, el cert és que la constància dóna fruits. He comprovat que he evolucionat molt tècnicament tot i mantenir l´estil.

Per dedicar-se al món de la moda, va haver de marxar de Berga. És impossible ser dissenyador aquí?

Vaig marxar sense buscar-ho, però igualment veuria complicat crear la meva empresa al Berguedà, bàsicament per la inexistència d´una xarxa del sector del tèxtil, de la mateixa manera que ho seria muntar una empresa com la meva al mig de Barcelona o a altres pobles que no tenen la cultura tèxtil. Però pel que fa al tema de la moda, he de dir que la meva roba ha estat molt ben acceptada a Berga, hi he tingut molt bona acollida.

On podem trobar les seves creacions?

A Berga a l´establiment Lola Martí, i també distribueixo a botigues d´Igualada, Gijón, Madrid... i tinc una botiga pròpia al barri del Born de Barcelona. Aviat farà tres anys.

Això va ser un repte?

Tenia una necessitat de crear un espai propi, tenir com el meu temple. N´estic molt content i intento ser-hi el màxim d´hores possibles per veure com gent molt diversa entén les meves creacions.

La democràcia està molt de moda darrerament, però m´ha sorprès un objectiu que persegueix: «que la moda sigui pura democràcia». Expliqui´m aquest concepte.

Des del minut zero defenso aquest concepte. Sóc una persona molt pràctica que no vull perdre el temps amb les coses. La filosofia de fer peces per a desfilades té un sentit comercial per a les grans marques com Dior, Channel o Jean Paul Gaultier, perquè a través de les desfilades venen altres productes, és com un anunci publicitari. El que no té sentit és que ho faci jo. Perquè si ho faig, em moriré de gana. Jo sempre he pensat en roba que pugui portar el màxim de gent possible que li agradi el meu estil, sense caure en ser molt comercial. Com a mínim que per talla, volum i cost ningú s´hi vegi impedit. Vestim persones molt diverses, de talles molt diferents, i penso que la moda només dedicada a un tipus de persones, generalment molt primes, no té cap valor ni cap sentit. Jo vull vestir com més persones millor.

I com ho ha democratitzat?

Vaig comprovar que, en bona part dels casos, les talles de les marques de roba estan molt allunyades de la realitat, i que hi ha un punt de la talla que tira enrere els possibles compradors. A Jordi Rafart identifiquem les talles amb un color al costat de l´etiqueta i nosaltres, internament, sabem quina talla és però el client no ho sap. Quan veus entrar algú a la botiga i la gent que ven la nostra roba també, ja saps més o menys quina talla has de donar al possible client perquè se l´emprovi. Normalment tothom surt satisfet perquè ha comprat un color i no una talla. Amb això democratitzes molt i fas contenta a la gent. No pot ser que algú es quedi marginat del món de la moda perquè no troba la seva talla.

I pel que fa al preu?

Aquest aspecte fa menys que el treballem amb la participació a fires outlet, oferint peces que són d´una altra temporada a un preu més assequible, perquè tampoc hi hagi una barrera econòmica. Això també ha ajudat a captar més clients que probablement no es podien comprar peces de la col·lecció nova, però sí que tenien un sentiment de gust pel meu estil i que s´ho han pogut permetre perquè el preu és més reduït.

Algú li ha posat en dubte la professió de dissenyador perquè pensa que la moda és un element massa superficial?

M´he trobat persones que els costa valorar la moda. Per exemple, quan em diuen que és un producte que no es pot permetre, cap problema. Però quan em diuen que és car, ho he de rebatre: al darrere hi ha una elaboració d´un producte de proximitat, amb persones del territori, sense explotació i amb teixits de màxima qualitat, i això fa que sigui un preu just. Un altre tema és que t´ho vulguis o puguis gastar. El gust per la moda al nostre país ha baixat molt. Ara ens hem acostumat a un tipus de moda més d´usar i llençar, no és important que duri, sinó anar canviant i que sigui barat. I amb això, ens costa de combatre-hi. Jo sempre defenso que darrere la marca Jordi Rafart hi ha persones treballant que s´hi guanyen la vida. Per tant, cal intentar fer veure que és una feina artesana. Jo sé que costa, però faig molta pedagogia perquè intento i m´encanta que la gent vegi i entengui la feina que faig, i que no pensin que els estic robant.

Com definiria l´estil de les seves creacions?

És un estil lliure, desestructurat en les formes, poc simètric i que busca jugar amb la gravetat dels teixits. També busco que la persona que porti la roba hi doni la seva personalitat, per exemple, fent que una peça tingui múltiples maneres de cordar-se, perquè m´agrada que l´usuari acabi de dissenyar la peça i se la faci seva i única, tot i ser un disseny meu. La majoria de clients defineixen la meva roba com lleugera, fresca, nova, diferent.... I això lliga una mica amb el tipus de client que observo que tinc, principalment clientes, és a dir, dones. Vaig adonar-me que no tinc un públic definit per l´edat, perquè he fet des de comunions fins a gent de 90 anys. L´estatus social tampoc és una condició, perquè vestim molta varietat de persones. Però sí que creiem que és un tipus de clienta amb una feina molt liberal o, si més no, en la manera de pensar. Sempre he volgut vestir l´esperit de la gent i no el cos, les talles no m´interessen gens.

Té algun somni pendent?

Vull anar creixent sempre. M´he sorprès de veure com, a través de la botiga de Barcelona, gent d´arreu del món compra i està contenta amb el meu tipus de roba. Em xoca però m´agrada i per això m´encantaria vendre també la meva roba als Estats Units o obrir alguna botiga a la Xina o l´Índia, perquè he comprovat que l´estil agrada i té futur.

Creu que té una professió difícil?

La meva feina evidentment és complicada, com moltes altres professions, però tinc la gran sort que és la meva gran passió i que he convertit un hobby en el meu ofici. Per a mi no és un problema treballar, però he de tenir en compte que sempre he tingut el suport dels amics, la parella, la família... que entenen la manera que tinc de viure la feina, que a vegades no és fàcil. Per a mi, la clau de tot és que t´agradi el que fas.

Quin és l´encàrrec que més il·lusió li ha fet realitzar o a qui li ha agradat més vestir amb les seves creacions?

M´agrada, per exemple, veure a la televisió que hi ha persones que porten algunes peces meves per sorpresa, sense que hagi estat un encàrrec, sinó que ho hagin comprat perquè han volgut entre milions de marques que hi ha al mercat. Però sí que em va fer molta il·lusió, per exemple, quan vaig trobar-me la primera persona que vestia roba meva a Barcelona. Recordo que va ser una noia al Liceu. Em va impactar molt i, de fet, cada vegada que entrego una peça a algú i quan se la posa li canvia la cara, m´encanta. Això és el meu plaer particular.

A qui li agradaria vestir algun dia?

M´agradaria vestir a gent que veig per la televisió i que els voldria fer una proposta d´estilisme, per exemple a l´Adele, que té una gran veu, però pel meu gust no té una manera de vestir adient.

I per acabar, qui li faria il·lusió que el vestís?

Que difícil! Mira... en algun moment especial de la meva vida m´agradaria que em vestís Lanvin.