Aitor Cruz (Barcelona, 22 anys) va ser l'únic alumne de l'IES Picasso que va respondre a la crida de Lluïsa Casas quan la professora va crear el crèdit variable de teatre al centre. Des d'aleshores, aquest entusiasta aspirant a actor no ha faltat mai a classe.

No el va desanimar trobar-se tan sol?

He, he, he... La Lluïsa ja es va encarregar de reclutar més gent quan va veure que només m'havia presentat jo. M'agrada dir que hi sóc des del primer dia, des de la representació de l'espectacle Cançó de Nadal.

Per què continua assajant amb aquesta companyia, ara que ja fa uns quants anys que va marxar de l'institut?

Sempre m'ha agradat molt, no podria deixar-ho. De fet, no m'he pres mai una temporada sabàtica per apartar-me'n i tornar-hi. Vull dedicar-me al teatre.

Ja ha fet algunes passes en aquest sentit?

Sí, he intentat dos cops entrar a l'Institut del Teatre. De moment, he suspès, però en les proves d'interpretació vaig aprovar, i no és fàcil. He fallat en les teòriques, però hi continuaré insistint.

Des del primer dia fins avui, aquest grup de Torre Baró ha crescut d'una manera increïble i ha assolit uns èxits impensables. Com ho veu tot plegat, mirat en perspectiva?

És per flipar, la veritat. Però és que jo, amb la Lluïsa, aniria a tot arreu. Vaig començar quan feia tercer d'ESO, dues hores la setmana, i encara hi som.

Com recorda l'inici?

La Lluïsa no va plantejar aquest projecte per donar-nos lliçons teòriques d'història del teatre ni altres qüestions per l'estil, sinó que de seguida ens vam posar a preparar una obra, la Cançó de Nadal, amb set persones. També vam muntar Escenes d'Oliver Twist. Una tècnica de l'Ajuntament ens va venir a veure, vam participar en la Mostra de Programes Culturals dels Centres d'Ensenyament Secundari Públics de Barcelona i ens van donar el Premi del Públic i el Premi Especial del Jurat. Ens estava anant bé i vam passar a ser un grup d'unes vint-i-cinc persones. Així, vam poder fer una versió ampliada de l'Oliver, que en el primer format durava mitja hora. I, d'aquesta manera, una porta en va anar obrint una altra.

Amb aquest començament, no és estrany que encara hi sigui, que no els vulgui deixar.

No m'he volgut perdre cap espectacle, cap. Aquest grup té... Com ho diríem?... Màgia!