«Tenia un sentiment de culpa per haver caigut sis metres dins la cova»

L’Anna Comellas Vilanova va mirar la por a la cara i va entendre que només podria superar el trauma que arrossegava des del 15 de maig del 2022 si tornava a la cova dins de la qual va patir una caiguda de sis metres d’alçada i va quedar inconscient i amb la mandíbula, el radi i el sacre trencats, a més de perdre les dents. Una cova, Esjamundo, al Pirineu aragonès, de la que en va sortir perquè l’instint de supervivència és el més poderós dels instints humans i a l’interior de la qual la infermera nascuda el 1992 a Sant Joan de Vilatorrada va viure una experiència colpidora tal com relata el llibre 4 abraçades i 1 tros de paper (Símbol Editors). Dijous a la tarda, en companyia de la periodista, autora -i ara amiga- Laia Bonals Ruiz, va «jugar a casa» i va presentar el volum a la biblioteca de Cal Gallifa.

«Un dia vaig rebre un tuit del Jaume Ciurana, l’editor de Símbol, dient-me que el reportatge sobre l’Anna que havia escrit a l’Ara havia de ser un llibre», recorda Bonals, especialista en futbol femení, des de fa un any a El Periódico de Catalunya. Les històries de superació no li eren alienes perquè el 2021 va publicar el cas del navarclí Marc Sellarès, que va tenir un greu accident al Cadí en caure durant dos-cents metres mentre feia escalada i, malgrat que li havien pronosticat que potser no tornaria a llegir ni a escriure, se’n va sortir. El bagenc va posar en contacte la reportera i l’Anna i la persistència de Ciurana hi va fer la resta. «Vam quedar per fer un cafè, el febrer del 23 i vam decidir escriure el llibre», rememoren ambdues.

4 abraçades i 1 tros de paper no és només el suport d’una història que atrapa el lector. És, alhora, un personatge viu que es feia gran a mesura que l’autora i la protagonista experimentaven situacions inèdites. Vida i escriptura avançaven de bracet. «Em vaig bloquejar i vaig estar sis mesos amb la pàgina en blanc al davant sense poder escriure», apunta Bonals. En paral·lel, l’Anna vivia entre sessions en dues consultes de psicologia, la lenta recuperació d’una lesió al sacre que la va deixar immobilitzada i una bulímia nerviosa que la va tancar en una espiral de menjar compulsiu i vòmits. «Ho he passat malament, vaig tocar fons», reconeix.

Si el llibre pretenia ser l’informe d’un accident i el feixuc retorn a la normalitat, la realitat va ser indomable i el propòsit inicial es va transformar en un relat coral. «El que va passar a la cova i el treball per refer-me ha acabat essent un 30 o un 40 per cent del llibre», admet Comellas: «quan vam començar a treballar amb la Laia, ens ocupava la recuperació física, jo estava més prima, havia perdut musculatura, la qüestió mental encara no havia aflorat».

Vint-i-vuit segons de vídeo

La pel·lícula sencera dels fets l’ha anat rescatant Comellas d’entre la boira gràcies als testimonis dels qui l’acompanyaven i al trasbals que li va causar el vídeo de 28 segons que li va enviar el Jorge, l’instructor que la va ajudar a sortir de la cova. L’Anna no recordava res i el xoc que li van causar les imatges va provocar un sisme a la memòria. Si el cervell necessitava un estímul per desbloquejar l’oblit, aquell era el moment. 

«Es veu que el rescat havia de durar quatre dies, sort que no va ser així, perquè no m’agrada gens ser el centre d’atenció», admet la santjoanenca. Mentre a l’exterior s’activava l’operatiu, l’Anna, commocionada, va insistir a sortir del forat i el Jorge se la va lligar al seu arnès per iniciar una fita en aparença inviable. El relat que fa Bonals del retorn a la superfície demostra que no sabem de què som capaços en situacions límit.

«No volíem exagerar el que va passar, però tampoc minimitzar-ho ni fer un relat Mr. Wonderful», expliquen. «Jo volia ser sincera, sense mentides», afegeix Comellas, a qui no li va entrar cap atac de pudor per la intenció d’exposar vida i sentiments al paper. Tot el contrari: «el llibre m’ha ajudat». 

Anna Comellas, que va treballar quatre anys a Althaia i després va passar a l’Hospital Clínic, va començar a baixar per la cova d’Esjamundo el matí del dia en qüestió en el marc d’unes pràctiques del màster de rescats de muntanya amb el qual ampliava horitzons professionals. «Aquells dies ens ho estàvem passant bé», recorda, l’ambient amb els companys i el professorat era bo. Fins que el peu va relliscar, va picar contra una roca que sobresortia i es va desplomar al fons del pou.

«L’endemà de l’operació», explica l’Anna, «ho vaig passar fatal no sabia què havia passat, pensava que havia fet alguna cosa malament i que tot allò havia succeït per culpa meva». La culpa, un dels sentiments que travessen el llibre com una daga. Com la que sentia l’Oriol, el germà de l’Anna, que aquells dies estava immers en la preparació de les oposicions de bomber i va sentir que s’havia de centrar en ell, no sense remordiments. «Tothom va ser molt generós explicant-me com van viure el procés», afirma Bonals.

Bé està el que bé acaba. I per arribar a aquest punt calia tornar a la cova. «La psicòloga em va alertar, però jo necessitava fer-ho», recorda Comellas: «volia estar bé un altre cop, volia tornar a la muntanya. Em va costar molt, me n’ha quedat la claustrofòbia, però havia de superar el trauma». Va acabar el màster, el va aprovar. I es confessa: «la meva vida ha canviat molt, vaig entendre que no volia córrer més, no volia treballar les nits ni els caps de setmana, volia tenir temps per mi. Jo sempre anava amunt i avall, però quan vaig haver d’estar tantes hores al sofà perquè no em podia moure ho vaig veure tot d’una altra manera». L’Anna Comellas continua al Clínic com a infermera de recerca i no tanca cap porta, però de moment «la muntanya és només per al temps lliure».