Com en qualsevol presentació, els nervis es palpaven a l'ambient. Dissabte era nit d'estrena al Tatrau Teatre de Solsona. I per partida doble. D'una banda, s'aixecava el teló de la segona edició del cicle Escenes, que l'any passat van encetar Lacetània Teatre. De l'altra, era el primer cop que aquest grup de teatre amateur solsoní, que enguany compleix trenta anys, portava a escena un musical. El muntatge escollit va ser el drama de Frank Wedeking, amb música de Duncan Sheik i adaptat per Joan Rafart, Despertar de primavera. Un repte arriscat i ambiciós que després de l'estrena va quedar demostrat que van superar amb nota. Ho augurava el director de la companyia abans de començar, "tot i que Despertar de primavera és un musical amb un bon guió i una música i cançons excel·lents, això no és garantia d'èxit si no fos per la vitalitat, l'energia i el talent dels actors que la protagonitzen". A l'hora de començar la funció inaugural no quedava ni una sola cadira buida. La proximitat dels actors i el públic al Tatrau Teatre en va afavorir la connexió.

Dirigida per Joan Rafart i Mari Prat, Despertar de primavera se situa a l'Alemanya de l'any 1891, en un petit poble rural en el qual un grup d'adolescents intenten buscar resposta a un munt de preguntes i resoldre dubtes que els vénen al cap, en un món controlat pels adults que els ho fa tot més difícil. El musical el protagonitzaven una dotzena d'actors, encapçalats per Anna Roca (Wendla) i Daniel Guzmán (Melchior) en els papers protagonistes. Temes com el sexe, la vergonya i el suïcidi es van abordar al llarg de les gairebé dues hores de representació.

El fil conductor estava carregat de dramatisme però amb pinzellades d'humor, que van arrancar les rialles del públic enmig d'un argument amarg. L'escenografia quedava reforçada per la il·luminació, que jugava un paper important en cada escena. Eren els mateixos actors, que entraven i sortien constantment a l'escenari, els qui anaven canviant l'attrezzo en funció de la situació que tocava representar. Una escola, un paller, el bosc, un cementiri o una casa. Tot això es va arribar a escenificar en un mateix espai, que al final de la representació es va convertir en una autèntica pista de ball amb tots els actors del musical i les persones que el van fer possible ballant i cantant a ple pulmó. Van haver de saludar una vegada i una altra, i quan finalment, es van retirar al camerino, els crits de satisfacció es podien sentir de lluny.