lbert Ràfols-Casamada (1923-2009) va convidar Joan Pinyol (Capellades, 1966) a remenar les petites estances d’una calaixera del seu pis barceloní quan l’escriptor li va demanar un dibuix per a la portada del llibre Avinguda Capri, finalista del Premi Calders i llest per ser publicat per Columna el 1999. L’autor es va endur 2 obres amb la promesa de retornar-les quan hagués decidit quina ocuparia la coberta, una elecció en què fins i tot va fer participar els seus alumnes. El pintor li va cedir la reproducció de la peça de bon grat i sense contra-prestació, però, amb el volum ja a les llibreries, Pinyol va rebre una trucada de la Fundació Eina convidant-lo a abonar els drets d’autor, un malentès que aviat va quedar resolt. El narrador va rememo-rar aquella anècdota quan aquest cap de setmana va patir un trasbals inesperat amb la topada als Encants de Barcelona amb material de la biblioteca particular de l’artista, que s’oferia als compradors literalment a terra. «Fa 15 anys em demanaven diners per Ràfols, i ara es ven al mercat de qualsevol manera», va concloure Pinyol en conversa amb aquest diari.

Albert Ràfols-Casamada, nascut el 2 de febrer del 1923, va exclamar «hi vaig des que era petit!» quan la periodista Regina Salanova el va interpel·lar per la seva relació amb Capellades en el transcurs d’una entrevista que va publicar Diari d’Igualada, aleshores un producte editorial de Regió7, el 24 d’octubre del 2003. «La meva mare, de joveneta, ja hi havia anat perquè hi tenia uns parents, i nosaltres vam continuar la tradició», va prosseguir l’artista, mort el 17 de desembre del 2009.

El vincle de Ràfols i la seva dona, Maria Girona, que també va excel·lir com a pintora i va morir el 8 de març passat, amb Capellades va perdurar tota la vida. Quan era un infant, l’artista va passar la guerra civil al poble perquè «hi estàvem més bé que a Barcelona, on tot eren bombardeigs», va rememorar en la citada entrevista de fa dotze anys.

Un projecte inconclús

Passejant pel centre de Capella-des, Joan Pinyol es fa creus de la casualitat que el va dur a ensopegar divendres passat amb una part del llegat de Ràfols i Girona quan visitava els Encants per comprar un llum. «Em vaig fixar que hi havia set o vuit exemplars plastificats del llibre Àlbum Ràfols-Casamada. Veure és sentir (Quaderns Crema i Fundació Eina, 1994). Em va sobtar perquè no és un títol fàcil de trobar, i aleshores, mirant al voltant, em vaig adonar que allà hi havia la biblioteca, el llegat del pintor».

Les hereves van buidar el pis del matrimoni difunt i un comprador va adquirir llibres, llibretes, quaderns d’esbossos, catàlegs i, fins i tot, algun quadre del pare, Albert Ràfols Cullerés, que van conformar uns lots que va subhastar entre els paradistes dels Encants. Pinyol va alertar del que estava passant a les xarxes socials, i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va fer anar l’endemà la directora de la Biblioteca Nacional a fer un cop d’ull als materials. «Ara estan dient que tot plegat no és tan important», lamentava l’escriptor un cop esmorteït un afer que ha omplert pàgines a la premsa.

La Casa Bas és un edifici senyo-rial de final del segle XVII que l’Ajuntament de Capellades va adquirir definitivament el 2002 després de signar un contracte d’arrendament el 1997. La intenció originària d’ubicar-hi la Fundació Albert Ràfols-Casamada/Maria Girona va merèixer la satisfactòria aprovació de la parella, però des d’aleshores no s’ha pogut avançar pràcticament ni un metre, sempre amb la llosa de la costosa rehabilitació de la mansió al damunt. No obstant això, tal com va explicar dimecres a Regió7 Clara Ràfols, neboda de l’artista, l’enrenou dels Encants ha despertat consciències i l’entitat farà algunes passes properament, encara que sigui rebai-xant les expectatives.

Joan Pinyol és del parer que la cessió de 62 obres a la Fundació Perramon de Ventalló (Alt Empordà) «és un cop de geni de la Maria Girona, dolguda perquè Capellades no es movia per activar la fundació». Albert Ràfols-Casamada va ser un representant destacat de l’abstracció i l’avantguarda catalana, guardonat amb el Premio Nacional de Artes Plásticas (1980) i el Premi Nacional d’Arts Visuals de Catalunya (2003), a més de la Creu de Sant Jordi (1983) i la Legió d’Honor del govern de França (1991). Interrogat sobre el preu de les seves peces, el 2003 assenya-lava que, «el quadre d’allà, que fa 70 x 70, costa uns 9.000 euros».

En un poble de poc més de cinc mil habitants, l’obertura al públic d’un espai que mostrés obra de Ràfols i Girona significaria un actiu cultural que se sumaria a pols d’atracció com el Museu del Molí Paperer i el jaciment arqueològic de l’Abric Romaní. Els dos nebots de Ràfols, Clara i Marc, formen part del Patronat de la Fundació i mantenen segona residència a la localitat. Són el testimoni del lligam familiar amb un indret que aporta una dada singular a la biografia de l’artista. El 10 de juny del 1939, l’adolescent Albert, de 16 anys, hi va escriure el seu primer poema. Una peça que acabava així: «jo, al meu balcó, / recordo hores passades / que es mouen enmig de les celles del meu front».