Amb més de deu anys de trajectòria i tres discos a la butxaca, Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Ferran Piqué i Eduard Costa estrenen avui el seu quart treball, Un estrany poder, amb la tranquil·litat de qui se sent discogràficament «en pau». «Si el projecte dels Amics de les Arts s'acabés avui, estaríem satisfets», asseguren. El retorn, que arriba un any i mig després del final de l'última gira, trenca esquemes i apunta cap a l'inici d'un nou capítol en la història d'un dels grups més de moda dins del panorama del nou pop català.

Què han fet des del 2015?

Vam fer un mes de vacances abans d'iniciar el procés de tots els discos: ens vam tancar tots quatre a la muntanya per fer el buidatge d'idees. Alhora, vam fer un top tres de productors que crèiem que encaixarien en el projecte que teníem al cap. Vam enviar en Joan Enric a Escòcia i ens vam entendre amb en Tony Doogan.

Per què van decidir apostar per un productor extern?

Perquè era molt divertit, ens ho podíem permetre i era profundament estimulant. Barrejar-te amb algú que ha fet tantes coses i tan bones, des de bandes sonores de Hollywood fins a grups indies, no podia anar malament.

Els va costar adaptar-se?

Les tensions eren positives i les vam resoldre molt bé. Quan teníem diferents opinions, alguns cops guanyava ell i altres cops nosaltres, però en el fons guanyava la cançó. La gràcia de treballar amb una persona de fama mundial és que ens mirava amb una mirada neta, clara i honesta, perquè no tenia ni idea del que s'està fent a Catalunya ni d'on havíem sortit nosaltres. Com que no entenia les lletres, analitzava el que cantàvem en funció de si li arribava. A vegades ens feia repetir frases que ja donàvem per bones. Triar la presa final sense saber què estàvem dient fa que la lletra només pugui sumar.

Un estrany poder. Quin és el relat de fons del nou disc?Un estrany poder

Les segones oportunitats de la vida, experiències que et passen a una edat més avançada. Tot combinat amb un eclecticisme propi que ho fa nostre. Les cançons són eclèctiques perquè estan pensades a quatre caps, i la gent ja la respira aquesta característica com una part del nostre ADN de grup.

Les lletres han passat de la literalitat a ser més ambigües, fins i tot filosòfiques.

Sí, i això entronca força amb el tema del títol, volgudament obert i ambigu, que no es deixa catalogar fàcilment. Un estrany poder, però quin? S'insinua que és l'esperança, l'amor, però hi ha un punt que és aplicable al fet de fer música; que encara siguem capaços de fer cançons que provoquin sentiments a la gent. Hem perdut literalitat, però ja hi hem jugat molt, l'hem fet marca de la casa. Abans, les nostres cançons eren com guions de pel·lícules i se'n podien fer curtmetratges; ara hi ha lletres més impressionistes, que deixen espai perquè la gent es munti el seu relat.

La barreja d'estils també és una característica que defineix el treball, que va des de la música orquestral fins al rock.

El gran avantatge que tenim els qui fem música pop en sentit ampli és que se'ns permet manllevar de tots els estils, i ningú no et pot dir res. Si et diuen: has fet disco, tu dius: és que faig pop-disco, i et quedes tan ample. En el fons, la música d'avui ho barreja tot. S'estan trencant les barreres i hi ha molta més llibertat per crear. En Doogan ens deia que penséssim el disc cançó a cançó, i no com un tot: que cadascuna tingués entitat per si mateixa i fos capaç d'emocionar, ja sigui perquè et fa riure, plorar o pensar. I això fa que sigui més difícil posar-li etiquetes.

El nou embolcall sonor neix de la necessitat d'evolucionar?

No ha estat buscat, no era una voluntat; ha estat fruit del nou procés de treball, que volíem que fos enriquidor. La prova és que el disc no és un canvi ni una evolució dels Amics; és una espècie de renaixement. Ara juguem amb uns altres elements.

Què ha canviat de l'època de cançons com A vegades o A vegades36%

En aquest disc hi ha un cert grau d'atreviment i llibertat que, en esperit, recorda una mica Castafiore Cabaret [el primer EP del grup]. Allà ens deixàvem anar per immaduresa; ara hi ha una mirada desacomplexda que ve amb el pas dels anys; volem fer el que ens ve de gust.

L'essència, però, es manté?

El mateix Tony Doogan ens va dir: qualsevol cosa que sigui no fer el que us surt a tots quatre quan feu cançons, us estareu equivocant. Això és innegociable: heu de ser vosaltres, no us ho carregueu. Que algú des de tan lluny et digui això t'encoratja. Ell veia els pilars, la nostra essència, i li ha donat una nova dimensió que eixampla el so i el porta a un altre nivell. Hem arribat a nous límits perquè ens hem atrevit a anar-hi.

Tenen por de perdre un cert públic?

Has d'assumir que a cada disc que facis en perdràs. La vida és així. No pots crear res amb por, perquè la por està renyida amb la creativitat. Val més la pena perdre gent per haver estat fidels a nosaltres mateixos que no pas perdre'ls perquè s'han avorrit de tu. La gràcia és guanyar-ne més

Hi haurà proper disc?

Un estrany poder és un final de capítol i l'inici d'una nova etapa. En el proper, buscarem noves complicitats i començarem des d'un altre punt.