Hi ha imatges que queden atrapades, per sempre més, a la memòria. Segons algunes persones que han experimentat les conegudes i polèmiques «experiències properes a la mort» asseguren haver vist un resum, fora de l'espai i el temps, de totes les experiències i imatges que han marcat el seu pas per la vida. No seré jo qui descobrirà que, possiblement per a molts, la imatge de la gespa de l'Estadi Olímpic de Barcelona coberta per una immensa lona blava i una coreografia de ballarins vestits amb destacats colors mironians (verd, groc i vermell) tot donant la benvinguda amb un «Hola» a la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics del 1992 serà una d'aquestes imatges que ens hauran atrapat. Com, així també, la música que l'acompanyava: una estranya i fascinadora barreja de banda simfònica i cobla, perfectament orquestrada amb colors medi-terranis propis del geni majúscul que la signava: Carles Santos.
Ha estat també en un mes de desembre, just un dia abans que que ho féu W. A. Mozart el 1791, que Carles Santos ens han deixat. No vull caure en la realització de l'arquetípic panegíric de naturalesa necrofílica propi d'un país com el nostre que, davant de la progressiva confusió de la participació social i l'entreteniment amb la cultura, corre a la realització de discursos florits per quedar bé davant la mort d'una personalitat cultural de les de veritat. Santos n'era una, en ser hereu d'una tradició que concebia l'expressió musical com una important eina de transformació personal i social a la qual, com deia el seu amic Joan Brossa, no calia comprendre com una força d'atac, sinó com una força d'ocupació.
He tingut el privilegi d'haver conegut i treballat amb el mestre Santos. De la darrera vegada que ens vam veure ens ha quedat pendent assistir junts a una corrida del matador José Tomás i poder-li demanar si enfrontar-se a un bou era equivalent a sortir a l'escenari amb només un piano. Se'm fa estrany pensar que ens hagi deixat quan, de fet, la seva obra musical ja fa molt temps que formava part de l'Olimp dels clàssics de l'avantguarda musical.
Estranya fou també la seva participació a la Fira Mediterrània del 2009, quan, en el concert inaugural, va colpejar de ple el públic del Kursaal amb el seu desafiador Sis tenores i un se-nyor. El silenci d'incomprensió en finalitzar era el signe inequívoc que ens trobàvem amb un creador massa avançat per a un públic ancorat en un concepte de l'art tan pusil·lànime i descafeïnat. Dos dies després, en un esmorzar compartit amb Tere Almar i Cristóbal Soler a la plaça Major, em deia: ja començo a entendre per què Berlanga va escollir Manresa per a Plácido...
