Montserrat Tura (Mollet del Vallès, 1954) confessa que hi ha pocs llocs per perdre's més plaents que una llibreria. Des de fa poques setmanes, a la secció de novetats hi ha una obra seva que narra una història poc explicada: el paper que va jugar el món rural en la construcció de la República i la modernització de la societat, a final del segle XIX i en les primeres dècades del XX. República pagesa (Pòrtic) va guanyar el Premi Carles Rahola d'assaig i desvela al lector el treball que gent de pagès i del món rabassaire com el besavi Joan i l'avi Feliu -ambdós va ser alcaldes de la població vallesana van dur a terme en benefici del benestar i el progrés col·lectius. L'ex-consellera d'Interior i de Justícia en els tripartits d'esquerres a la Generalitat va passar per Manresa per parlar-ne.
Només començar, ja avisa que «la decisió de relatar-vos la vida dels meus pagesos no ha estat fàcil». Per què?
Exposar a l'aparador la teva pròpia família fa recança. Et preguntes si ells ho voldrien, i els has d'interpretar perquè ja no hi són. Era gent que no buscava l'aplaudiment i que van fer acció política, transmissió de valors i de principis de vida...
Potser sí que ara se sentirien satisfets si la poguessin llegir.
Sense tenir-ho clar del tot, em vaig decidir a escriure perquè aquesta no és una història només dels Tura sinó de molta gent que va muntar i treballar en cooperatives, sistemes d'autogestió molt avançats, i molts se'n van sortir competint amb els terratinents. Durant la guerra van crear una logística molt potent. Per tot això, aquesta història no podia quedar sense explicar.
Urbanites com som, i carregats de prejudicis, pot sobtar llegir que des del camp es va treballar tant per modernitzar el país.
La reacció que he percebut després de la publicació del llibre és extraordinària, a Mollet de manera especial. I em demanen per fer presentacions arreu del país. Pensem que aquest llibre parla d'una gent que no es quedava ancorada i que mirava de modernitzar-se a través de la introducció de nous productes, del comerç d'importació i exportació, de la creació de sindicats que ensenyaven a llegir i escriure...
El seu besavi Joan Tura va ser un home de la Lliga de Prat de la Riba i va defensar la Mancomunitat i el primer Estatut d'Autonomia. L'avi Feliu Tura va ser un rabassaire cooperativista atent a les novetats que venien de fora.
No van defugir les seves responsabilitats polítiques i tots dos van ser alcaldes de Mollet. La Unió de Rabassaires es va crear el 1922, però des d'anys abans ja hi havia interès per associar-se i millorar la qualitat de vida en el món pagès. Es van crear xarxes i les idees catalanistes també es van estendre a través d'elles.
De fet, diu en el llibre que «aquest paper, importantíssim per a futurs projectes electorals com la Solidaritat Catalana, no els ha estat mai reconegut».
Durant aquell període, els qui van estendre el catalanisme popular i transformador estaven al camp, al món rural, persones de famílies humils. Gent com els meus parents van contribuir a la victòria del republicanisme. Però va arribar un moment en què tot això es va estroncar, es va acabar i aquesta gent va ser perseguida.
Després de la guerra, ja no es va poder recuperar aquell impuls nascut a pagès?
No, va passar el temps i aquella capacitat d'organització ja no es va reprendre mai més. Van passar els anys, va arribar l'etapa del desarrollismo franquista... Però la memòria de tot allò, no podia quedar amagada.
El món que van començar a posar en marxa era possible a llarg termini?
Hauria pogut ser possible fer un país modern, ells eren persones autodidactes, amb interès per la ciència. Quan van entrar a Mollet, els feixistes van cremar llibres. La cultura i el coneixement eren els seus principals adversaris. El 26 de gener del 1939, l'avi Feliu era l'alcalde i va haver de marxar. Va acabar confinat a Argelers. Els líders sindicals eren perillosos per als poderosos i els van perseguir.
Com és que des del món pagès es veia amb simpatia la Lliga, el partit que associem a gent de dretes com Cambó?
La Lliga de Prat de la Riba era la millor de les possibles, treballava per millorar les carreteres, les biblioteques, els ports, els telègrafs... Hi havia una coincidència d'interessos amb la gent del món rural. La Lliga de Cambó ja va ser tota una altra història, es va dretanitzar i tornar reaccionària.
El republicanisme, doncs, era un moviment transversal?
Sí, va ser molt transversal, però els obrers industrials urbans no hi eren. El món pagès va donar suport al catalanisme polític, un fet que sempre ha estat menysvalorat. En les eleccions del 1901, hi va haver la llista dels quatre presidents, un projecte transversal que va donar lloc, pocs anys després, al naixement de Solidaritat Catalana (1906) i les mobilitzacions a l'entorn de la primera proposta d'Estatut d'Autonomia (1918-19). Però Solidaritat es va trencar amb la Setmana Tràgica, quan el catalanisme de dretes es va posar al costat de l'Església i els empresaris. El 1919 hi va haver la vaga de la Canadenca, a Barcelona.
Hi havia un sector de treballadors que, és clar, no se sentia implicat en segons quins projectes aglutinadors.
Tot plegat va trencar la transversalitat i ens deixa la lliçó que un procés transversal ha de resoldre la problemàtica social, si no, no pot tirar endavant. El sector obrer industrial va anar cap a posicions anarcosindicalistes.
L'eix social i l'eix nacional sempre en disputa?
La gent de què parlo en el llibre va compatibilitzar-los tots dos.
Sembla inevitable establir paral·lelismes entre l'ahir i l'avui.
Sí, però jo no ho vull fer. Hem deixat que l'esperit i la lletra de la Constitució se'ls hagin quedat els del PP, una gent que, en el seu moment, no la van votar per marxista i separatista!
Si el Joan i el Feliu aixequessin el cap...
No puc parlar pels morts, no sé què dirien. Però si veiem el que van fer i el que van defensar, en el camp de la llengua, la cultura, el govern..,. ho podem deduir.
