07 de maig de 2018
07.05.2018

Vèncer el monstre

Aquest text participa al 6è Concurs de relats breus de Regió7. Apunta't tu també!

18.05.2018 | 20:53

L'Antonieta contemplava el Cadí amb aquella barreja d'amor i odi que sempre li havia inspirat. Ara que vivia amb el seu fill a La Seu d'Urgell "perquè ja sou gran, mare", no podia creure que la visió d'aquella serra encara li provoqués la lluita interna que l'havia martiritzat tants anys.

L'amor revelat als estius, quan aquell drac es mostrava majestuós, atraient els ulls de l´Antonieta cap a ell, fent-la sentir afortunada de viure en aquell paratge. "No em deixaré seduir per la teva bellesa embriagadora, monstre! No puc observar-te embadalida quan la misèria em reclama treballar. No em derrotaràs!".

L'odi manifestat als hiverns, quan el Cadí, com un dragó invicte, la vigilava cada dia quan sortia a treballar la terra, a trenc d´alba, vídua i indefensa, desitjant que s'acostés més a ell, per retenir-la per sempre als seus dominis. "No em contemplis amb aquesta luxúria repulsiva. No defalliré ni cediré, aguantaré! No em pots matar, drac!".

Mil records es van conjurar a la seva memòria en un instant. Mirant-se les mans, rugoses i aspres, va reviure aquells anys durs i difícils però que havien marcat la seva personalitat. Aquell període passat era una bèstia que no moria mai malgrat travessar-la amb la llança del temps. Una llança que havia empunyat ella sola: mare, vídua, desprotegida, sense herois que l'alliberessin del malson de la necessitat, però satisfeta de ser una dona que havia forjat el seu destí sense la protecció de cap Sant Jordi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Enllaços recomanats: Premis cinema