És un dels pocs waterpolistes en aquest país que poden presumir d'un títol olímpic (Atlanta 96) i dos ors mundials (Perth 98 i Fukuoka 01); a més, Carles Sanz, en la seva llarga carrera ha estat subcampió del món júnior al Caire el 1993, ha guanyat quatre lligues absolutes i quatre Copes del Rei després de passar pels clubs CN Barcelona, Terrassa, Catalunya, Martínez de Tenerife i Canoe de Madrid.

Va marxar força jove del Club Natació Manresa. Es pensava que hi tornaria?

Tenia quinze anys... Sí, sempre he cregut que al final de la meva carrera tornaria al Manresa, és un estímul més després d'estar tantes temporades lluny de casa.

A més a més, s'ha tret també el títol d'entrenador i té a les seves ordres l'equip femení del club, que comença la lliga a Primera a la piscina del Terrassa. Com veu aquesta nova responsabilitat?

El primer que tinc clar és que sóc novell i m'ho agafo amb una gran seriositat. Aquest equip ha fet una feina prèvia molt bona, i cal continuar-la. Per part meva el que vull fer entendre a les jugadores és que aquest és un esport de molt sacrifici, i aquest ha de ser el pas previ per tenir l'esperit guanyador necessari.

Pel que fa a l'equip masculí, el veu amb possibilitats de ser un dels equips que marquin la pauta a la Segona Divisió?

Espero que sí, m'agradaria que el Manresa fos aquell equip molt orgullós i difícil de batre que, com en altres èpoques, fos respectat i es tingui una bona perspectiva per superar-nos. Intentaré aportar-hi la meva experiència, vull ajudar els companys tant com pugui.

Aquesta tarda tenen un matx a la piscina del Sallent, un partit de rivalitat comarcal. Són favorits?

El que veig segur és que serà un partit molt complicat, recordo quan havia jugat a Sallent, amb la piscina plena de gent i amb un gran ambient, molt vibrant. I tenen de tècnic l'Àngel Peirón, que sap molt bé com juga el Manresa i ens coneix a tots. No serà gens fàcil.

Ha tornat al CN Manresa, que té unes instal·lacions molt diferents de les que hi havia quan va marxar. Què n'opina?

És evident, el Manresa ha fet bé els deures i ara treu els fruits de les gestions que han fet possible les noves piscines. El CN Manresa té una colla d'aspectes positius, i ara el que s'ha de fer és no perdre mai la il·lusió i, si podem, fer pujar més el llistó esportiu.

Ha tingut una carrera amb uns resultats magnífics, també amb la selecció. El millor moment va ser el debut i l'or a Atlanta?

He tingut molta sort, em sento del tot afortunat per tot el que he anat vivint. Sí, l'or del 96 va ser magnífic, però ja el fet de poder ser en uns Jocs Olímpics és una gran vivència que jo recomanaria a tots els esportistes, al marge que sigui factible guanyar-hi una medalla, que és fantàstic.

Va guanyar tres títols màxims amb la selecció, uns Jocs Olímpics i dos mundials, però amb l'equip estatal va tenir entrades i sortides, no s'hi va acabar de consolidar. Per què creu que li va passar?

Quan ets jove a vegades no valores tot el que tens. En tot cas, el que és molt clar és la dificultat de mantenir-se, és més difícil que no pas arribar-hi.

En tot cas, cada vegada que vostè anava a la selecció hi havia una victòria sonada. Casualitat?

Sí, en això hi havia una mica de broma amb el seleccionador, Joan Jané, sempre em deia que jo era el seu talismà, que quan hi jugava, guanyava els campionats, però ell només em cridava de tant en tant.