La Marató des Sables, al Marroc, és una prova de resistència extrema i també d'autosuficiència. O, directament, de "supervivència", com destaca el surienc Ramon Esquius, que, en el primer any que participava en la prova, va aconseguir la victòria de la categoria de veterans i el 24è lloc a la general, entre els més de 1.000 participants que van prendre la sortida. Durant la cursa, l'organització de la Marató des Sables només dóna aigua als participants, que estan obligats a portar un quit de supervivència, amb una bengala i un mirall per si es perden al mig del desert del Sàhara.

En el seu debut en la la prova més dura d'ultrafons, va tenir una actuació in crescendo en cadascuna de les sis etapes fins a arribar al top-25. Com va afrontar aquesta marató?

Les condicions que els participants troben a la Marató des Sables son duríssimes. Hi anava preparat, m'havia entrenat a consciència, però és quan et trobes sobre el terreny que t'adones realment d'on t'has ficat.

Com ho va fer per resistir fins a deu hores corrent pel Sàhara?

La forma física dels atletes és molt important, és clar. Però una prova d'ultrafons, i encara més d'aquestes característiques, implica tot un compendi de preparacions. Per sobre de tot, la fortalesa mental és el més important. No et pots enfonsar en cap moment. Si trontolles, segur que no podràs continuar. Si et perds, si estàs cansat, si tens gana, si tens set, has de pensar la solució per a cada adversitat i no arronsar-te. Si no, la Marató des Sables pot convertir-se en un infern.

Aquest és el secret dels ultrafondistes, que mai no pensen rendir-se?

Sí, aquesta és la clau. En la segona etapa, entre Khermou i Jebel el Oftal, havíem de pujar una muntanya, i tenia els bessons extremadament carregats. Ho vaig veure molt fumut, però no em va passar ni un moment pel cap d'abandonar.

A part de la calor del desert, què més fa tan dura la Marató des Sables?

A banda de la calor, amb pics de fins a 52 graus, córrer per les dunes i per la sorra requereix més resistència que a l'asfalt. I el Sàhara és imprevisible. Em vaig trobar serps, rates del desert i escorpins. Per això, l'organització també t'obliga a portar un aspiraverí, per actuar tu sol i ràpid davant una picada verinosa. A més, en algunes etapes, s'ha de córrer de nit, quan costa molt orientar-te i seguir les senyalitzacions.

I quina és la sensació de trobar-se sol al mig del Sàhara?

Impressiona molt. La veritat. És un camí ple de sorpreses. T'hi trobes imatges que no t'esperes, com, de cop i volta, un ramat de camells o de cabres, al mig de les dunes.

I en tot aquest context, no devia pas veure un miratge?

Jo no, però alguns companys en parlaven. Vam passar pel costat d'un llac sec i, amb la forta i oliosa calor que feia, tenies una mica la sensació que la imatge s'aixecava. Potser és això un miratge.

És una prova d'autosuficiència i de supervivència, doncs. Però també de convivència?

I tant. És una de les bases de la cursa. Depens molt dels altres atletes, que són companys i es converteixen en amics. Al mig del desert, tard o d'hora necessitaràs que els altres t'ajudin o et trobaràs que ets tu qui has de fer-los costat. Per exemple, a mi se'm van espatllar les polaines, que portàvem a les bambes per evitar que la sorra se t'hi fiqués a dins i, a la haima on dormia, hi havia un noi que sabia cosir molt bé i me les va arreglar. Qui té una actitud prepotent, a la Marató des Sables, ho té cru.

La inscripció en aquesta 25a edició de la marató valia 3.220 euros. No és un impediment per participar-hi?

És cara, la inscripció, sí. Però, malgrat això, cada any les places per a la cursa es volatilitzen en pocs minuts.

És l'horitzó dels ultrafondistes?

Sí, és una prova mítica. Feia temps que em rondava pel cap de participar-hi.

Hi vol tornar?

Ho dubto, ja l'he fet i els resultats, poc m'ho esperava, han estat genials. Sóc més tastaolletes i prefereixo plantejar-me nous reptes i afrontar noves proves.