Carlos Lara va arribar a l'aeroport del Prat decidit a provar sort sense gaire cosa més a les mans que una col·lecció de música de The Beatles. Enrere, concretament a Valparaíso (Xile), quedava la família: la seva esposa i tres filles. Tretze anys després el Carlos viu envoltat de la seva dona, tres filles, i dos néts nascuts a Manresa.

El començament, com tot inici, va ser difícil: «no tenia ni quinze cèntims per comprar-me una barra de pa, ni encara menys podia pagar per un esmorzar o per menjar alguna cosa». I la seva família era a l'altra banda de l'oceà: «la meva dona, la Myriam, sempre m´ha donat suport en totes les determinacions que he pres al llarg de la meva vida perquè sabia que segurament seria el millor per a tota la família».

Quan va poder estalviar prou per pagar els bitllets d'avió, va fer venir la seva parella i les dues filles menors, la Natalia i la Valentina, que van viatjar amb un visat de turistes. Des d'aquí, van iniciar els tràmits de reagrupament familiar. La filla gran, la Carla, no va arribar fins al novembre i, en ser major d´edat, no va poder afegir-se a les gestions. La despesa no és només econòmica sinó també de transport, temps d'esperes, cues, i desgast psicològic, expliquen. «Anaves a Barcelona i et deien que t'havies equivocat, que era a Manresa; després venies a Manresa i et deien que era a Barcelona. Tot això significa despertar-te de matinada, esperar durant hores, tot perquè després et diguin que no és el lloc correcte», diu el Carlos, que a més apunta que el problema són els canvis constants en les polítiques d'immigració. I afegeix que «el més trist és que vas a una oficina i les persones que treballen allà no saben què han de fer, què t´han de dir, ni què t´han d'indicar».

Aconseguir una casa que complís tots els requisits, una feina amb un salari suficient per a tota la família i fer totes les gestions són els passos que van haver de seguir: «quan vas a demanar per fer els papers, i ningú et sap ajudar en res, tot això et cansa. Has de tenir molta paciència». Ara, que ja han passat onze anys des que la família va viatjar des de Xile, el Carlos ho té clar: «si hagués de parlar de tota la burocràcia no acabaríem mai. Però avui en dia veig el resultat, i és que he aconseguit el que vaig venir a buscar». Pel camí, com en tots els casos, dificultats.

La Myriam va trobar feina sis mesos després d´arribar, quan encara no tenia els papers, i avui encara treballa amb la mateixa persona. El primer sou eren 35 euros setmanals amb els quals havia de viure tota la família. Ella creu que el més important ha estat prendre-s´ho amb humor i recordar sempre una frase que repeteix: «gaudir del que tenim i no patir pel que no tenim». Després del reagrupament familiar, el Carlos va tramitar la nacionalitat espanyola. I ara ho fan també la Myriam i la Natalia, la filla mitjana. «Tot i que mai no hem tingut cap problema de discriminació, sembla que el DNI et dóna un altre estatus quan has de fer gestions», assegura el Carlos.

La clau és saber que tot és part d´un procés, i que arriba un moment en què tot acaba: «és una qüestió de temps», repeteix el pare. «A la llarga veig que he trobat allò que vaig sortir a buscar des de Xile: tinc la nacionalitat espanyola, tinc la meva empresa, sóc feliç de les oportunitats que he tingut a Espanya i a Catalunya. Ara podríem estar hores parlant del fred, de la calor, de les nits d'angoixa, dels moments de tristesa, del neguit quan no hi havia gaires esperances». Pel camí va haver de vendre alguns dels discos de The Beatles amb què va arribar per poder sobreviure, però diu convençut que són els moments difícils els que l'han portat fins on és ara.