Elena Martínez Casahuga (el Pont de Vilomara, 1952), casada i mare de dos fills, presideix des del juny passat l´Associació L´Olivera de Manresa d´ajuda mútua i lluita contra el càncer de mama. Fundada el 2002, l´entitat té 42 associades. Martínez, que treballava d´administrativa, va tenir el càncer fa set anys. Diu que va acceptar el càrrec a l´entitat perquè s´hi pot dedicar. A més a més, «vaig pensar: si fins ara ho han fet per mi...». Aquesta entrevista se li ha realitzat coincidint ambel Dia Internacional del Càncer de Mama, celebrat dimecres passat.
Se´l va detectar vostè, el càncer.
Tenia 57 anys. Estava dins del cribratge de mama i em feien les mamografies cada dos anys, però, un bon dia, em vaig trobar un bony al pit i de seguida vam anar al metge a l´Hospital de Sant Joan de Déu. Em van fer proves i la biòpsia, i al cap de 48 hores ja tenia el resultat.
I era maligne?
La noia de cribratge em va dir: t´he de donar una notícia bona i una de dolenta. La bona és que és petit; la dolenta és que hauràs de fer tractament perquè és dolent.
En què va consistir?
A fer químio i ràdio. Les dues.
I, ara, pot dir que està superat?
Diuen que al cap de cinc anys ja està superat. El meu càncer era dels que es podien curar, però, tot i que et trobis bé i vagis vivint, sempre portes una motxilleta. Vas vivint el dia a dia, cosa que abans potser no feies, i aquesta motxilleta, de tant en tant, recordes que pesa una miqueta. Això ho he de dir tal com ho sento. Jo, sort n´he tingut de meu entorn; penso que sóc una privilegiada, perquè he tingut els fills grans i els ho he pogut explicar tot, un home que ha estat moltíssim per mi, i fins i tot he tingut els pares vius, tot i que amb ells, amb els quals vivim a la mateixa casa, feia veure que no passava res. Els de dins de casa sí que ho sabien perquè és una malaltia angoixant, tot i que, de mica en mica, vas dient: ens en sortirem, i aquesta va ser la meva filosofia de vida.
La mentalitat és important.
Jo crec que sí. I vaig cuidar molt la meva alimentació. Em vaig posar en mans d´una nutricionista que havia passat pel mateix que jo i que, a causa de la malaltia, va estudiar la carrera. Hi ha moltes coses que les he eliminat de la meva alimentació, com la carn vermella i els làctics. I menjo més peix blau, petitet perquè porta menys plom que no el gros. Molta verdura... La dieta mediterrània.
Va trobar a faltar alguna cosa a l´hora de ser tractada.
No. Jo crec que a Manresa som uns privilegiats amb l´hospital que tenim i amb els professionals perquè hi ha una gent que es desviu per tu. Des de trobar-te la veneta més seca, perquè a mesura que vas fent el tractament les venes se´t van eixugant, fins a, passats els anys, anar allà i que encara es recordin de tu. Ets sents molt reconfortat.
Diu que una de cada vuit dones tindran càncer de mama.
Sí. És que és el càncer amb més prevalença en les dones. Sí que ha pujat l´índex de curació, però també ho ha fet el d´afectació.
Què necessiten les dones que truquen a la porta de L´Olivera?
Ajuda i suport, i és el que intentem donar-los en tot moment.
És clar que el més bàsic és que les dones que pateixen càncer de mama recuperin la salut, però també hi ha el tema estètic...
Això també depèn de com s´ho agafi cadascú. Sí que és veritat que, quan acabes la químio, et trobes molt deteriorada perquè et cauen les celles... Al cap de tres setmanes de començar-la ja et cau tot el cabell. Jo ja no em vaig esperar que em caigués. Vaig anar a la perruqueria i els vaig dir: «rapeu-me», i em vaig posar perruca i, per estar per casa, em posava mocadors. Com que vaig enganxar els mesos més d´hivern i portava la perruca i uns gorrets de llana, no em feia nosa. Em pintava les celles, em posava coloret, em pintava els llavis...
