«Després d'una guàrdia amb molts casos vaig veure que era molt greu»

Crec que, com molts metges, havia donat una importància molt relativa a la covid. Havíem sentit a parlar de Wuhan, a la Xina, del que passava al nord d'Itàlia, però no ens pensàvem que ens tocaria, i que ens tocaria de la manera com ho va fer. Va ser com una bombolla que s'anava inflant i al final va petar. A Igualada vam ser els primers de rebre.

No hi havia símptomes a Igualada que actuessin d'alerta?

Anàvem veient casos que podien ser covid. Des de les direccions ens donaven uns protocols, però seguint-los no podíem diagnosticar el que vèiem. Una persona amb covid ens deien que havia de tenir simptomatologia respiratòria i que havia de venir de Wuhan, després hi van afegir Itàlia. Nosaltres els dèiem que ja era aquí, que no ens fessin tenir en compte els viatges. Anaven arribant procediments, però nosaltres ens anàvem avançant. Fèiem reunions al matí i a la tarda, i ens arribava informacions que nosaltres ja vèiem. El dia que vaig veure que teníem un problema molt seriós va ser en una guàrdia. Vam fer 12 domicilis amb la infermera i 5 persones ja estaven molt greus. Vaig tornar d'aquella guàrdia sabent que teníem un problema molt greu.

Va començar a créixer el nombre de malalts i a caure professionals sanitaris.

Sí, segurament aquest fet va ser el que ens va fer prendre la decisió de reagrupar tots els equips de la conca aquí, al CAP Anoia, per intentar crear un mur de contenció amb el màxim nombre de professionals. L'endemà de la guàrdia que explicava ens vam reunir la Carme Riera, directora del SAP, i les diferents direccions dels equips de la Conca, i en un cap de setmana vam capgirar tota l'organització de la primària. Vam intentar d'aquesta manera unir forces i aïllar la covid-19. En tota aquesta nova organització va ser important la carpa del SEM que es va instal·lar a l'exterior del CAP per fer la diferenciació de malalts covid i no covid. Ens vam haver de reinventar.

Hi havia grips que potser eren covid?

Pot ser, però en aquell moment, amb el que sabíem, no ho podíem diagnosticar. És després que penses que aquells casos ho deurien ser.

La reacció que es va tenir des del punt de vista sanitari, ara diria que va ser l'adequada?

En aquell moment, el que es va fer es va fer bé. Ens vam organitzar, tothom va donar el 100 per 100, i més i tot. Tots feien feines que mai havien fet i d'aquesta manera es va poder tirar endavant. Vam fer protocols que després vam veure que altres aplicaven. Quan vam saber que l'ecografia era un mitjài molt sensible per detectar pneumònies, tots els professionals ens vam posar a fer cursos online per aprendre'n, i en dos o tres dies ja en fèiem tots. A Montbui hi vam crear un centre de telefonia, i s'atenien 400, 500 i, algun dia, 600 trucades. La pediatria la vam posar a Vilanova del Camí. Es va crear un equip de residències, un per atendre cronicitats... Crec que vam poder donar una resposta important i vam ser un blindatge per a l'hospital, que estava molt col·lapsat.

La duresa del moment, les decisions, els nous rols han aportat mesures en positiu?

En una situació extrema arribes a fer coses que mai podies imaginar que series capaç de fer. Tots els companys vam estar molt units, i tots hi vam deixar la pell, des de les auxiliars, manteniment, administratius, treball social, infermeria, personal de neteja, odontologia, fins als metges. Tots lluitàvem contra un enemic comú. I no oblidem l'impacte, també, de veure com companys teus van emmalaltir. Aquesta pandèmia ens ha fet patir molt, però també ens ha ensenyat com treballar millor. I tot això ara ho anem integrant per reorganitzar-nos més bé i poder millorar el nostre servei. La primària ha tornat a demostrar del que és capaç de fer i que sempre està al costat del pacient.

Entre els professionals hi ha un clam perquè la primària tingui més visibilitat?

Actualment encara sembla que hi hagi especialistes de primera i de segona. Els metges de la primària ens formem com qualsevol especialista, 6 anys de carrera, superar el MIR, fer una formació de residència de 4 anys més. Tots els professionals de la primària estem al costat del pacient, envellim amb el pacient. Cuidem el pacient en un vessant molt ampli, fem prevenció, ara mateix amb la vacunació massiva. Un dia a un pacient li hem de dir que és diabètic, més endavant li diagnostiquem un càncer, l'acompanyem en un dol, en una depressió, i moltes vegades al final, després del vincle creat, l'acompanyem en els seus últims dies amb tota la càrrega emocional que això comporta. I dient això no vull treure pas valor als companys d'altres especialitats, perquè per fer la nostra feina ells són imprescindibles i tots treballem pel benestar del pacient. Aquesta pandèmia ha fet que la relació dels especialistes de primària amb els de l'hospitalària s'hagi enfortit, hem creat més vincles, hem lluitat plegats.

Què no hauria d'haver vist?

L'alta mortalitat. Crec que s'ha de preveure. Una pandèmia hi pot ser, va passant cíclicament. Algú s'hi ha de posar. Pràcticament no passa mai, però quan passa ens trobem en situacions de pandèmia com la que hem tingut, cal estar preparats.

Una nova pandèmia és avui més a prop?

Ara confiem molt en la vacunació. Però hem vist com de fàcil és que una pandèmia afecti tot el món. Això ens ha de fer reflexionar. I em pregunto, i si només hagués afectat el tercer món, com ens ho hauríem mirat?

Com?

Em sembla que molt diferent. Ens mirem molt el melic.