El malestar dels uigurs d'Urumchi enfonsa les arrels en la política de migracions internes propiciada per Pequín, que ha fet que la ciutat, capital de la regió, hagi esdevingut en el decurs de poques dècades un metròpoli de 2,3 milions d'habitants on els han, de llengua, costums i cultura xineses, ja són dos terços del cens, ocupen els millors llocs de treball i associen la seva presència a la modernització econòmica i urbana. Al conjunt del Xinjiang, han passat de representar el 6% de la població l'any 1949 al 40% l'any 2000. Mentrestant, els uigurs, que eren àmpliament majoritaris, s'han reduït fins al 45%. A l'hora de la veritat, tanmateix, el nombre de han és més alt, perquè l'estadística no inclou ni els efectius militars estacionats a la regió, ni els treballadors no empadronats. Els han poden haver superat ja els uigurs, o estar a punt d'arribar-hi. Molts d'aquests han van acudir a explotar les reserves de gas, o bé a treballar a les granges que es van escampar pel territori en un esforç d'assentament de colònies agrícoles.
Els governs de Pequín estan convençuts d'haver portat a Xinjiang els beneficis de la modernitat, i per tant consideren que les revoltes populars només poden obeir a l'agitació política d'agents estrangers. Aquesta va ser també la resposta als aixecaments tibetans de l'any passat: a Pequín es mostraven convençuts que la seva política d'assimilació, que també ha inclòs l'arribada de successives onades de xinesos fins a aconseguir que fossin majoritaris, és el millor que podien fer per treure el Tibet del subdesenvolupament feudal encarnat pels lames i els seus monestirs. A Xinjiang, a la suposada conspiració exteriors animada del Congrés Mundial Uigur hi han afegit ara l'explicació que la trama terrorista al-Qaida està incitant a la revolta des de les mesquites, sobretot les del sud del territori, on la regió té frontera amb el Pakistan i l'Afganistan.
Però la revolta de diumenge passat, segons els testimonis que n'han anat arribant, va ser espontània i limitada a la capital; no se'n van produir d'equivalents a ciutats on els uigurs són majoria. Les organitzacions de l'exili, d'altra banda, són febles i poc articulades amb l'interior. Tots aquests detalls es contradiuen amb les teories conspiratives de Pequín i deixen com a explicació el simple esclat d'una tensió ètnica forjada per la política de grans desplaçaments de masses humanes que, en lloc d'homogeneïtzar la població, han intensificat la percepció de les diferents identitats. Sobretot perquè l'homogeneïtzació ha consistit a fer que els han, majoritaris al conjunt de la Xina, ho fossin també en cadascun dels territoris. Això ha portat que arreu sorgissin queixes de prepotència dels nouvinguts envers els pobladors tradicionals.
El nacionalisme és una opció; la identitat és un fet. Les identitats ètniques (en sentit de pertinença a un poble) resisteixen molt més enllà dels canvis polítics i els moviments de les fronteres; es transmeten entre generacions, són capaces de romandre aparentment adormides durant segles per despertar-se en qualsevol moment, i fins i tot suporten l'extermini (que en aquest cas s'anomena genocidi) quan no és absolut. Vegi's el cas dels indígenes americans, així del sud com sobretot del nord, que, reduïts a uns quants milers d'individus, mantenen els seus espais; dels armenis, distribuïts entre diversos estats, o dels kurds, incòmodes a tots els territoris que habiten. Per no esmentar el poble jueu.
Aquesta és una lliçó de la història que moderns imperis s'han entestat a no entendre, i en el moment menys esperat, els pobles aparentment assimilats han aixecat el cap per esquinçar el cosit dels límits territorials, sovint amb l'interessada ajuda de potències rivals. En el cas dels uigurs, protagonistes dels darrers episodis de violència a la Xina, aquesta ajuda exterior no està acreditada, malgrat la propaganda del govern de Pequín. Els testimonis que han arribat a Europa assenyalen més aviat a un esclat d'indignació dels uigurs de la ciutat de d'Urumchi, per dècades de greuges acumulats, el principal dels quals seria el fet d'haver esdevingut una minoria a casa seva a causa de la política de migracions assimiladores dirigida des de Pequín.
Xinjiang, escenari d'aquests enfrontaments que haurien causat un mínim de 156 morts segons el recompte oficial (que el Congrés Mundial Uirgur, amb seu a Munic, xifra en 800) és una província situada a l'extrem nord oriental de la República Popular de la Xina, tot i que no forma part del territori històric dels xinesos, sinó de l'ampli i sempre disputat espai del Turquestan. Per allà han passat diferents cabdills i imperis (entre aquests el xinès, amb successives conquestes i retirades, però també el turc i el rus), en aquelles terres naixia la Ruta de la Seda, i l'islam hi va arrelar amb força. De fet, Xinjiang significa "nova frontera", un nom que li van donar els emperadors xinesos el segle XVII; els nacionalistes uigurs s'estimen més parlar de Turquestan oriental. La conquesta definitiva per part de l'imperi xinès data de final del segle XIX, però la veritable integració política i administrativa no es produeix fins després del 1949, quan els exèrcits de Mao ocupen el territori per sufocar una revolta secessionista.
El règim maoista va fer alguna cosa més que ocupar militarment aquest i altres territoris de l'imperi: es va esforçar a aconseguir una homogeneïtzació cultural i fins i tot ètnica, per tallar d'arrel les causes dels secessionismes. Per aconseguir-ho no va dubtar a moure grans masses de població; el Xinjiang es va anar omplint de famílies d'ètnia han, que és la majoritària a la Xina (la que tots anomenem "xinesos"), mentre que famílies uigurs eren enviades a treballar a les ciutats industrials de la costa oest, en territori dels han. Però la coexistència no va portar a la integració; ni tan sols a la convivència harmònica.
Els uigurs desplaçats se senten rebutjats en el seu nou entorn, i els han els veuen com un cos estrany. En un d'aquests enclavaments es trobaria el detonant dels fets d'Urumchi. Les notícies que van escampar-se per la ciutat i que van originar l'episodi de revolta deien que el 26 de juny dos uigurs musulmans havien estat linxats per una multitud de hans a la província de Guangdong, després de ser falsament acusats de violació.
"No és el primer cop que uigurs són massacrats per una turba de xinesos davant els ulls de la policia, que es limita a retirar els cadàvers", afirma Rebiya Kaader, dirigent del Congrés Mundial Uigur. Malgrat les restriccions, Internet i la telefonia mòbil van escampar l'incident (un "desgraciat accident", segons les autoritats), i es va encendre la pólvora acumulada per dècades de ressentiment.
És objecte de controvèrsia per què van morir diumenge tantes persones. Segons Pequín, van ser uns centenars d'extremistes els que van sortir a agredir els han i a enfrontar-se amb la policia. Segons els uigurs, tot va començar amb una protesta pacífica de milers de persones que va degenerar en violència com a resposta a la repressió policial. La telefonia mòbil i Internet van permetre, abans que el govern imposés el silenci digital, que arribessin a Occident les imatges d'una gernació manifestant-se sense violència pels carrers. Fos com fos, l'endemà la ciutat estava ocupada per les formes armades i de l'ordre, i dimarts eren patrulles de civils xinesos han els que sortien al carrer, amb bastons i barres de ferro, a prendre represàlia contra els uigurs. Ahir, divendres, les autoritats van prohibir el res setmanal dels musulmans en moltes mesquites: haurien de seguir els rituals a casa seva.
De l'abast del problema en dóna una bona mesura el fet que el president de la República Popular de la Xina, Hu Jintao, va abandonar precipitadament, dimecres, la cimera del G-8 que se celebrava a Itàlia i va tornar a Pequín a fer-se càrrec de la situació. La comunitat internacional, mentrestant, procura no bellugar-se gaire; si de cas, alguna crida benintencionada a hans i uigurs perquè convisquin en pau. Cap condemna, cap ingerència. La Xina és una potència massa important; té les arques plenes de dòlars i de deute dels Estats Units, i reacciona malament davant les crítiques.
