Quim Torra torna al diàleg per fer un referèndum acordat amb l'Estat

Iniciativa política per part del Govern català, del Parlament -a hores d'ara sense activitat-, dels ajuntaments, dels «exiliats» i de la «societat organitzada». Dos: marxa pels drets civils i les llibertats «àmplia, diversa i multitudinària» (cap més concreció). Tres: «república compartida», també amb els que no són independentistes. Quatre: defensa política dels presos. Cinc: polítiques socials i pla de prosperitat econòmica. Sis: fòrum cívic i social constituent (sense entrar en el detall). Set: «sentències absolutòries» (en cas contrari es posa «a disposició del poble de Catalunya per prendre decisions de país). I vuit: «voluntat transversal», ergo «oferta de diàleg i negociació polítiques» per acordar amb Espanya un «referèndum vinculant» sobre la independència de Catalunya. És la fórmula que proposa el president de la Generalitat, Quim Torra, per fer efectiu «el mandat de l'u d'octubre» validat per dos milions i escaig de catalans, però no reconegut.

La independència, va proclamar Torra des de l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya davant d'una platea ben plena que ja aplaudia abans que comencés la intervenció, és «una causa justa» d'una «nació amb història i cultura pròpies», que té «dret [a tenir] un estat». I punt. Referèndum o referèndum, sostenia el president català l'endemà que l'homòleg espanyol, Pedro Sánchez, proposés una votació vinculant sobre l'autogovern del Principat. A menys d'un mes del primer aniversari de l'1-O ha canviat l'inquilí del palau de la Generalitat; ha canviat bona part del Govern; s'ha aixecat l'article 155 de la Constitució que intervenia la Generalitat i Mariano Rajoy ja no és a la Moncloa, però l'independentisme oficial conserva el discurs intacte. El discurs que va pronunciar Torra, que duia per títol El nostre moment, bé el podia haver fet Carles Puigdemont, que lidera a Waterloo, a Bèlgica, el Consell de la República, que malda per mantenir viva la flama del procés Catalunya enllà.

La teoria del 80%

Ahir, Quim Torra, que no llançava «una protesta» sinó «una proposta», s'abonava a la teoria del 80% per donar solidesa a la seva argumentació: segons les enquestes, va recordar, el 80% de la població de Catalunya «dona suport» a un referèndum sobre l'autodeterminació amb caràcter vinculant; segons les enquestes, el 80% està «en contra de la repressió» (de l'Estat espanyol, s'entén); i segons les enquestes, el 80% de la població també està en contra d'una monarquia que «empara la violència contra el seu poble». Sempre segons les enquestes, doncs, els números surten a un president de la Generalitat que lidera «un poble unit contra el feixisme» (espanyol, s'entén). El referèndum, no pas cap altra opció, és, per tant, peremptori. Aplaudiments.

«L'hora és greu»

A les portes d'una tardor com a mínim complicada, «l'hora és greu», advertia Torra, que, malgrat tot, repressió, trepitjada de drets (sempre per part del bàndol espanyol), «mesos de presó, d'exili, de vides robades, mirades entre barrots i llàgrimes vessades», observa «oportunitats» per fer realitat la república, que els catalans guanyaran a base d'«organització, coordinació, mentalitat de màxima resistència i suma de grans consensos». «Només tindrem allò que nosaltres sapiguem guanyar», va apuntar el president català parafrasejant Pompeu Fabra, el pare de la normativa moderna de la llengua catalana. Que «Sepharad [el mite que utilitzava Salvador Espriu en el poemari La pell de brau per referir-se a Espa-nya) ho sàpiga», va afegir. A criteri de Quim Torra, «el temps de les amenaces i les pors s'ha acabat» i és l'hora de la «república catalana» que garantirà «benestar» i «repartiment de la riquesa» a parts iguals. «No renunciarem mai al dret d'autodeterminació» amb la finalitat última de dir adéu al «vell estat espanyol de sempre», va insistir.

Kennedy

Pompeu Fabra, Nelson Mandela, Pau Casals i Martin Luther King van ser alguns dels referents citats pel president en el discurs. I John Fitzgerald Kennedy, el trenta-cinquè president dels Estats Units, de qui va triar la següent reflexió: «que mai no negociem per por, però que mai no tinguem por de negociar», frase que apuntava cap a la Moncloa, ara socialista.